PER QUÈ LA LLENGUA I L’ESCOLA NO ES TOQUEN? UNES REFLEXIONS DE PEDAGOG

PERQUÈ LA LLENGUA I L’ESCOLA NO ES TOQUEN? UNES REFLEXIONS DE PEDAGOG

Xavier Ureta i Buxeda[i]

Col·legiat núm. 974

Vilafranca del Penedès, febrer de 2018

Com que aquests dies ja s’ha parlat a bastament dels indicatius que demostren que el model lingüístic de Catalunya és un model d’èxit, al final d’aquest escrit només deixaré uns enllaços per qui vulgui una informació més acurada. Només refermar que és un model construït, al llarg de gairebé 40 anys, pel conjunt d’una societat conscient de la realitat lingüística del País, per la bona praxi de mestres, pedagogs, i altres professionals, amb l’aval de les més prestigioses universitats, tant catalanes com d’arreu.

En aquesta breu reflexió, en parlaré com a pedagog des de la meva pròpia experiència, primerament la familiar, i principalment de l’escolar.

El meu avi patern va venir a Catalunya, a principis dels anys 20 del segle passat, procedent d’un petit poblet de la província de Burgos. Amb pocs anys, va passar de ser un simple treballador en una empresa tèxtil a ser-ne copropietari. Als néts, ell mai no ens va parlar en castellà, ni tan sols al seu fill (el meu pare). Es va apropiar de la llengua perquè tenia clar que només així podia ser algú en la societat en què acabava d’aterrar. Encara recordo que es posava de molt mal humor quan algun dels meus germans més petits parlaven en castellà a una senyora que venia a fer feines de neteja a casa nostra.

Quan em vaig fer gran, ja professional de l’educació, l’exemple del meu avi em va servir, intuïtivament, per incorporar al meu pensament pedagògic una cosa que era evident: els humans aprenem les llengües de forma natural, i molt més encara els infants. També vaig constatar, sobre el terreny, que és necessària una llengua de referència, i que aquesta havia de ser la que dimana de la cultura que ens envolta, per raons obvies: l’educació, l’aprenentatge, són sens dubte un fet social i cultural.

Al llarg de la meva vida professional, per la meva condició de pedagog ─per aquella injustícia de la llei educativa per la qual no tenim una qualificació específica per exercir com a mestres a l’escola─, al principi vaig tenir la sort que m’assignessin tasques de professor de llengua catalana, quan ningú no en sabia prou. Aquesta responsabilitat em va comportar no només haver d’estudiar la nostra llengua ─perquè a mi se’m va negar quan jo anava a escola─ sinó, al llarg de la meva carrera, a interessar-me i aprofundir en els aspectes sociològics, psicològics i, fins i tot neurològics, de l’aprenentatge de les llengües, a més de la didàctica específica.

Així doncs, he pogut observar com els infants aprenen les llengües de forma natural. Només, això sí, cal utilitzar el mètode adequat, basat principalment en l’educació de l’escolta i de la parla. Massa vegades ensenyem a l’alumnat a llegir i a escriure, quan a la vida hauran de escoltar i parlar. Parafrasejant un bon amic expert en ensenyament de llengües, el professor Antoni Pascual, una llengua, en aquest cas el català, no s’ha d’aprendre per parlar-la sinó parlar-la per aprendre-la.

En els darrers anys, amb la important incorporació d’alumnat d’altres llengües ben diferents de les romàniques, vaig copsar de primera mà que, quan hi ha voluntat/necessitat de comprendre’s, la llengua passa de ser una assignatura per ser un vehicle necessari de comunicació. Els bons mestres mai no ho han perdut de vista. No han de ser ara els polítics els que canviïn l’ordre natural de les coses, i encara menys de les bases científiques de l’aprenentatge de les llengües en un context plurilingüe.

Com deia fa pocs dies l’exconseller d’Ensenyament, l’Honorable Ernest Maragall, no és de rebut inventar-se una fractura social a causa del model lingüístic de escola catalana, per poder fer creure que hi ha una fractura social. És irresponsable i perillós. Amb aquesta proposta que el Gobierno de España ha posat damunt la taula, tot aquell alumnat vingut de fora, als que hem tingut l’oportunitat d’ajudar-los a aprendre, apropiar-se i estimar la nostra llengua, amb raó ens podria retreure que, des de l’escola, no ho haguéssim fet. És veritat que hi ha un bon nombre de ciutadans que han renunciat a l’ús del català, però ho han fet lliurement, sabent que el coneixen i el poden utilitzar quan ho necessitin.

Per tot això, em fastigueja quan sento aquests polítics que de la immersió lingüística en diuen adoctrinament, quan n’haurien de dir oportunitat per al reconeixement, la cohesió i l’ascensor social. Només la ignorància, la mala fe o l’arrogància, explicarien aquestes intencions polítiques forassenyades. O potser és que es tracta d’una lluita per la supremacia entre dos partits que es disputen el poder? Això, a més d’una ximpleria, seria perpetrar un genocidi cultural en tota regla, en benefici propi.

Per acabar, recomano aquests enllaços. Segurament el lector en podria suggerir molts més.

Manifest de Som Escola: http://www.somescola.cat/manifest-per-la-consolidacio-proteccio-i-millora-del-model-educatiu-catala/
Un interessant article al Nació Digital que dóna unes dades que avalen la immersió lingüística: https://www.naciodigital.cat/noticia/148707/dades/avalen/immersio/linguistica/cinc/mostres/exit/escola/catalana
Un important llibret publicat per la càtedra de Multilingüisme de la UOC, fruit d’un rigorós estudi presentat el 2012, i que porta per títol “Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica”, que un bon governant hauria de conèixer: https://www.uoc.edu/portal/ca/catedra_multilinguisme/_resources/documents/modelinguisticescolar.pdf

Data de publicació: 19/2/2018