JAUME SARRAMONA "I QUI HI SURT PERDENT?" A PARLEM DE PEDAGOGIA

En l’article anterior (https://bellaterradiari.cat/opinio/158579/i-ara-que-farem-amb-la-nostra-educacio), ja assenyalava que al dur a terme el compliment dels acords amb els sindicats per millorar l’atenció a l’alumnat, i afrontar el conjunt dels reptes pedagògics que plantegen les escoles més complexes, caldria un personal amb formació específica, a més d’una avaluació dels resultats aconseguits, és clar.

El primer dubte que en bona lògica hom es pot platejar del compliment d’aquells acords, és l’existència immediata de personal qualificat per poder cobrir les proposades 6.413 noves dotacions estructurals en quatre anys. Perquè, no es tracta d’enviar simplement uns docents més, tot just titulats i sense experiència professional en un àmbit complex. Sens dubte els nous professionals es poden formar, però això demana un cert temps. Però si no es tracta de simplement incrementar un nombre de places al sistema, resulta absolutament sorprenent, i alhora trist, que es prescindeixi del requisit de dominar la nostra llengua a un nivell mínim, que permeti emprar-la en l’escola i amb tots els alumnes. És que algú pot pensar que el domini del català no és un requisit imprescindible de professionalitat en l’àmbit educatiu del nostre país?

El departament d’Educació ha dit que donarà un termini de dos anys als qui ara no puguin acreditar un nivell C de català, i tinguin la titulació que els permeti ser en la llista d’interins per les noves places previstes. Però, de veritat es negarà després de dos anys la continuïtat del contracte d’interinitat perquè no s’acrediti la formació en català esmentada? I, mentre, els alumnes afectats es quedaran sense la formació en la llengua del país, que segurament els fa tanta o més falta que la de les altres matèries? Hem oblidat quina és la situació del català en les nostres escoles, especialment les que acullen alumnes nou-vinguts?

El resultat serà que moltes de les places que comentem acabaran essent cobertes per titulats en universitats de fora de Catalunya, on el català no hi es present en els requisits de la titulació. A la nostra administració no se li ocorreix  cap altra alternativa? No es poden organitzar programes “on line” i semi-presencials, que permetin aprofitar totes les vacances d’estiu per obtenir la formació bàsica en català per poder comunicar-se en el nostre idioma en les escoles de destinació?

Si el requisit de conèixer bàsicament l’idioma propi del nostre país no es demana d’entrada, com ja he dit abans, difícilment es podrà fer després sense obrir conflictes legals, com els succeïts amb les primeres oposicions organitzades per la Generalitat de Catalunya els anys vuitanta passats, on algun sindicat va ser especialment bel·ligerant al respecte. En aquests moments, cal suposar que els mateixos sindicats que han negociat amb el departament d’Educació entendrien perfectament que no es poden enviar a les escoles desconeixedors del català, quan sabem que la nostra llengua està en perill greu i necessita mesures valentes i complementàries per superar-ho.

És fàcil pensar que mesures com la manca d’exigència vers el català per a professionals de l’educació són més nocives que l’exigència del 25% de les assignatures impartides en castellà. Si la resta de les matèries es fes efectivament en català, a més de ser la llengua de comunicació habitual a les escoles en tots els àmbits, ben segur que la salut de la nostra llengua a les escoles fora molt millor que l’actual. Però per aconseguir això cal el compromís de tots els docents, i la garantia per part de l’administració que tots ells tenen el coneixement lingüístic necessari. I això té a veure també amb la imatge que projectem com a país, com a nació que vol perviure amb la seva pròpia llengua i cultura. Podem imaginar, per exemple, que el Quebec contractés mestres per a les seves escoles sense tenir un nivell acreditat del domini del francès?