ABSÈNCIES CLAU DEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ EN "ELS NOUS AGENTS EDUCATIUS"

“ELS NOUS AGENTS EDUCATIUS: UNA OPORTUNITAT PER REFORÇAR L’ESCOLA INCLUSIVA… 

I UNA ABSÈNCIA QUE ENCARA PESA” 

El Departament d’Educació ha anunciat recentment el desplegament de nous agents educatius i professionals de suport de cara al curs vinent. La mesura arriba en un moment especialment sensible per al sistema educatiu català: augment de l’alumnat vulnerable, creixement sostingut de les necessitats educatives específiques, arribada constant d’alumnat nouvingut i una preocupació cada vegada més evident pel benestar emocional i el fracàs escolar. 

Les noves dotacions —psicopedagogs als EAP, professionals dels CRETDIC, integradors socials, figures sanitàries o reforços als centres d’educació especial— són, sens dubte, una bona notícia. Mostren una administració que reconeix que l’escola del segle XXI necessita equips multidisciplinaris i que educar avui implica molt més que transmetre continguts curriculars tot i que aquests són necessaris. 

Ara bé, també és cert que molts dels recursos anunciats continuen tenint un caràcter reactiu o compensatori. Responen a necessitats urgents i reals, però costa veure-hi encara una aposta decidida per transformar les causes profundes que generen desigualtat educativa i desconnexió amb l’aprenentatge. 

Les barreres de l’aprenentatge van molt més enllà de l’aula 

Durant anys, les polítiques educatives van confiar que ampliar l’escolarització seria suficient per reduir desigualtats socials. Però la realitat ha demostrat que no tots els infants arriben a l’escola amb les mateixes condicions per aprendre. 

El Departament d’Educació i Formació Professional, posa sobre la taula el concepte d’educabilitat: la idea que l’aprenentatge no depèn únicament de les capacitats individuals, sinó també de les condicions socials, emocionals i contextuals que envolten l’infant. Aquestes condicions es poden ordenar en quatre grans blocs: 

1. Les condicions bàsiques de subsistència 

És difícil parlar d’èxit escolar quan un infant viu situacions d’inestabilitat habitacional, manca d’alimentació adequada o problemes de salut no atesos. 

Cada vegada més escoles es troben gestionant realitats de pobresa que impacten directament en la concentració, l’assistència regular, la regulació emocional i la capacitat d’aprendre. L’escola sovint es converteix en l’espai que compensa allò que socialment no s’està garantint. 

Per això les noves figures socials i sanitàries són importants. Però també ho és entendre que aquestes situacions no es resolen només amb contenció: necessiten professionals que ajudin a construir itineraris educatius possibles i significatius per a aquests infants. 

2. L’entorn familiar i l’acompanyament educatiu 

L’aprenentatge no es construeix només dins l’escola. Els infants aprenen també des dels vincles, les expectatives i la seguretat emocional que troben en el seu entorn més proper. Per això, la relació entre família i escola és una peça fonamental en qualsevol trajectòria educativa. 

No totes les famílies poden oferir les mateixes eines de suport escolar. Hi ha famílies que sostenen situacions laborals extremes, barreres lingüístiques, precarietat emocional o desconeixement del sistema educatiu. 

L’acompanyament a les famílies és avui una de les grans necessitats invisibles de l’escola catalana. Seria un error interpretar aquesta realitat des d’una mirada culpabilitzadora. La majoria de famílies volen que els seus fills i filles tinguin èxit educatiu; el que canvia són les possibilitats reals de sostenir aquest acompanyament. 

I aquí és on la mirada pedagògica esdevé essencial. El pedagog/a o psicopedagog/a pot tenir un paper clau en aquesta tasca. No només intervenint davant dificultats concretes, sinó afavorint una cultura educativa compartida entre escola i família. Una figura capaç de traduir necessitats, mediar expectatives, orientar estratègies educatives i reforçar el vincle emocional amb l’aprenentatge. 

3. Els recursos escolars bàsics 

Encara avui hi ha infants que arriben a l’escola sense disposar de les mateixes oportunitats materials que els seus companys: manca de material escolar adequat, dificultats per accedir a dispositius digitals, impossibilitat de participar en colònies, sortides o activitats complementàries. Aquestes mancances generen desigualtats silencioses que sovint acaben traduint-se en desmotivació, exclusió i sentiment de fracàs. 

Quan un infant acumula experiències constants de desavantatge —no poder seguir una activitat, no tenir el mateix material, no participar en determinades experiències o sentir que sempre necessita ajuda— apareix progressivament una sensació de diferència i inadequació. I aquesta percepció acaba erosionant un dels elements més importants per aprendre: la confiança en les pròpies capacitats. 

Molts alumnes no abandonen emocionalment l’escola perquè “no puguin” aprendre, sinó perquè deixen de sentir que aquell espai també està pensat per a ells. 

És aquí on la mirada pedagògica és absolutament clau. Perquè la pedagogia no mira únicament què li falta a l’alumne, sinó què necessita el context educatiu perquè aquell infant pugui participar, progressar i sentir-se competent. La funció del pedagog i la pedagoga no és només compensar mancances materials, sinó evitar que aquestes mancances es converteixin en etiquetes de fracàs. 

La intervenció pedagògica ajuda a detectar quan darrere d’una aparent desmotivació hi ha, en realitat, acumulació de frustracions; quan darrere d’una conducta disruptiva hi ha sentiment d’exclusió; o quan darrere d’un baix rendiment hi ha una ruptura emocional amb l’aprenentatge. 

Aquesta mirada permet transformar les respostes educatives. No des de la lògica del dèficit, sinó des de la construcció de possibilitats. 

El pedagog/a o psicopedagog/a pot ajudar els equips docents a adaptar metodologies, flexibilitzar dinàmiques, generar experiències d’èxit i construir contextos on els infants no siguin definits pel que no tenen, sinó pel potencial que poden desenvolupar. Aprendre és també sentir-se capaç, reconegut i legítim dins l’espai educatiu.

4. El context educatiu 

Potser aquest és el factor més determinant i, alhora, el més transformable. El document parla de professorat de qualitat, expectatives elevades, clima escolar positiu i metodologies adaptades a les necessitats dels infants i joves. 

És aquí on apareix amb més força la necessitat del pedagog/a dins la primària. 

Perquè l’escola actual continua arrossegant estructures nascudes en un model pensat per a un alumnat homogeni. Però avui les aules són profundament diverses: diferents ritmes, trastorns d’aprenentatge, dificultats emocionals, discapacitats, trajectòries migratòries complexes o necessitats socials molt diverses que conviuen dins el mateix espai educatiu. 

I malgrat els esforços dels centres, moltes vegades el sistema continua funcionant amb lògiques uniformitzadores que acaben generant noves barreres. 

La figura que falta dins la primària 

És evident que el desplegament de professionals anunciat respon a necessitats reals. Però també és evident que la figura del pedagog/a i del psicopedagog/a continua apareixent sobretot en serveis externs: EAP, CRETDIC o orientació a secundària. 

La gran pregunta és: per què seguim esperant que les dificultats siguin greus per intervenir? La primària és l’etapa on es construeix el vincle amb l’aprenentatge, l’autoestima acadèmica i la motivació escolar. És també el moment on moltes dificultats encara es poden reconduir abans que derivin en fracàs escolar, absentisme o malestar emocional cronificat.

Incorporar pedagogs i pedagogues als centres de primària no significa substituir mestres ni duplicar funcions. Significa reforçar els equips amb professionals especialitzats en:

• processos d’aprenentatge i motivació;
• detecció precoç de dificultats;
• metodologies inclusives;
• acompanyament emocional;
• coordinació amb famílies;
• gestió de la diversitat;
• prevenció del fracàs escolar;
• i construcció d’entorns educatius més equitatius.

No es tracta només d’atendre alumnat amb dificultats, sinó de millorar el sistema educatiu en el seu conjunt. 

Una oportunitat per anar més enllà 

El Departament d’Educació i formació Professional parla encertadament de barreres per a l’aprenentatge i de la necessitat d’una educació inclusiva. Però la inclusió real no pot limitar-se a sumar recursos externs o serveis especialitzats quan les dificultats ja són molt evidents. 

La inclusió autèntica necessita presència estable, mirada pedagògica i treball preventiu dins els centres ordinaris. 

Catalunya té mestres extraordinaris i equips educatius compromesos. Però també té escoles tensionades, professionals saturats i una sensació creixent que les necessitats avancen més ràpid que les estructures de suport. 

Per això, el desplegament anunciat és positiu i mereix ser valorat. Representa un pas endavant en la comprensió d’una escola més humana i interdisciplinària. Però alhora evidencia una absència pendent: la incorporació estructural del pedagog/a a l’educació primària. 

Potser ha arribat el moment de deixar de considerar aquesta figura com un suport perifèric i començar a entendre-la com un agent central per a la cohesió social, la salut emocional i la millora educativa. 

Perquè si volem reduir el fracàs escolar, no n’hi ha prou amb reparar quan el sistema falla. Cal actuar abans.  I per fer-ho, la pedagogia continua sent imprescindible però en especial els seus professionals pedagogs i pedagogues. 

Dra. M. Victòria Gómez
Presidenta
Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya

Data de publicació: 11/5/2026