JAUME SARRAMONA "L’ORTOGRAFIA NO COMPTA" A PARLEM DE PEDAGOGIA

En les instruccions que ha elaborat el departament d’Educació per a la correcció de les anomenades “proves de diagnosi” de 2on d’ESO, es diu que “els errors ortogràfics i gramaticals no s’han de tenir en compte, llevat que dificultin seriosament la comprensió de la resposta”. Aquest menys teniment de l’ortografia ja ha provocat el rebuig de docents conscienciats, especialment de llengua catalana, i resulta lògic que així sigui. 

Per part de l’administració s’ha dit que les proves en qüestió no pretenen avaluar l’expressió escrita, solament la comprensió. I la primera pregunta que normalment sorgeix és el perquè d’aquesta exclusió; l’expressió no és part fonamental de l’aprenentatge d’una llengua? Però, a més, resulta que les proves tenen preguntes objectives, tancades, i altres d’obertes, on necessàriament hi entra la capacitat de l’expressió escrita, atès que no es fan orals. Per tant, si s’avalua la comprensió mitjançant proves obertes, forçosament s’ha d’avaluar l’expressió amb que es manifesta tal comprensió. 

Ens cansem de dir que el problema del català és la manca d’ús social (expressió), i resulta que en el mateix sistema educatiu sembla que això no es considera prioritari i no s’avalua en les proves generals de diagnòstic. El fet que sigui complexa aquesta avaluació no pot ser un argument per deixar de fer-la. Els docents han d’avaluar ordinàriament l’expressió escrita i oral. Vull pensar, a més, que en aquestes proves de diagnòstic solament s’han admès respostes en català, excepte en l’avaluació de les altres llengües, és clar, perquè sinó ... 

Les xarxes socials ja han instaurat llenguatges icònics, abreviacions i llenguatges propis que atempten contra l’expressió oral i escrita correcta i complexa, de manera que a l’escola li toca fer una actuació doblement feixuga per instaurar hàbits d’expressió correctes, que no solament ho són pel seu formalisme, sinó perquè són els únics que permeten pensaments complexos, amb matisos, sense simplismes reduccionistes. Un llenguatge ric és la manifestació d’un pensament també ric. 

D’altra banda, l’ortografia d’una llengua és l’eina fonamental per garantir la seva unitat i pervivència. És per això que les Acadèmies corresponents donen normes de correcció; ho fa l’Acadèmia espanyola pel castellà i ho fa l'Institut d’Estudis Catalans pel català. Trencar tota normativa d’una llengua escrita és condemnar-la a la seva desaparició, especialment quan és minoritària en un estat, com és el nostre cas, o en l’àmbit internacional. Es podria esmentar el cas de Dinamarca, per exemple, que exigeix un coneixement alt del danès, tant de comprensió com d’expressió, per accedir a la residència o per accedir a la Universitat. 

Aquestes proves de 2on d’ESO que estem comentant varen néixer l’any 2001 per avaluar el nivell de domini de les anomenades “competències bàsiques”. Ara no s’esmenten aquestes competències i solament es parla d’avaluar les competències i els coneixements (com si fossin coses diferents), sense especificar concretament quines són. Sense voler polemitzar més al respecte, ens podem preguntar si un alumne és competent en una llengua si no la sap escriure correctament, i si en l’avaluació de la competència lingüística es pot deixar de banda l’expressió, oral i escrita, sabent que l’escrita ha d’incloure forçosament la correcció ortogràfica.