J.SARRAMONA: EL DEBAT COM A EINA D’APRENENTATGE, A PARLEM DE PEDAGOGIA

EL DEBAT COM A EINA D’APRENENTATGE (1)

En el darrer article d’opinió publicat ja assenyalava la necessitat de desaprendre en certs moments i sobre certes qüestions, si realment no volem restat fixats per prejudicis permanents, vinculats a coneixements i idees errònies o superades. Però, com es pot fer això? Doncs, el debat obert amb els altres, especialment amb els qui pensen diferent, constitueix una molt bona eina per aconseguir-ho. 

La veritat és que solem defugir el debat – uns més que altres, és clar – com una forma de no posar en perill les nostres conviccions. Quan més radicals són les conviccions més se sol rebutjar posar-les a prova en un debat de contrast amb altres plantejaments. És fàcil constatar com hi ha grups i persones que mai no volen debatre els seus criteris, que poden considerar dogmes indiscutibles i així seguir mantenint-los com a veritats absolutes, que no plantegen dubtes. 

Debatre no és fer monòlegs al costat dels qui pensen diferent. Debatre suposa entrar en les afirmacions i arguments aliens, constatant la seva veracitat i racionalitat, al temps que es fa el mateix amb els plantejaments propis. Debatre vol dir argumentar, i argumentar suposa plantejar justificacions (arguments) que vagin més enllà de la simple opinió personal, que tinguin suport científic o realitats contrastades. Això implica cercar informació prèvia i mantenir una actitud oberta per entrar en plantejaments diferents dels que ja es tenen. El resultat final no ha de ser forçosament un canvi en els posicionaments propis, que potser seran acceptats per altres, sinó una consolidació dels mateixos, però ara amb noves fermeses, si és el cas. Però la possibilitat del canvi també ha de restar oberta. 

Deia que no és habitual trobar autèntics debats oberts, ni en el món dels mitjans de comunicació ni en el de les publicacions, on més aviat s’exposen les pròpies opinions i creences sense esmentar mai les contràries, sense justificar els propis plantejaments contrastant-los amb els diferents. Personalment ho he viscut a la universitat i fora d’ella. Tampoc són autèntics debats els que es fan amb els polítics en temps d’eleccions, on es fan proclames de propostes pròpies i es destaquen els possibles errors comesos pels contrincants. 

Els centres escolars de tots els nivells són un lloc idoni per a fomentar el debat, que obre les ments a la diversitat i ajuda a superar els missatges falsos i les conviccions simplistes o estereotipades. Debats que es poden plantejar com activitat individual o de grup, sempre que aquest sigui reduït i es garanteixi la participació plena de cadascun dels seus membres. La temàtica a tractar pot ser molt àmplia, des de temes sanitaris (vacunes, alimentació vegana) fins a temes socials (ús del català en la vida quotidiana, immigració) o quotidians (us dels telèfons mòbils, vivenda en poblacions grans o mitjanes), etc. Es poden assignar els papers a representar pels partidaris o contraris a un determinat plantejament i deixar temps i donar orientacions per cercar els arguments i contra-arguments que es poden emprar. Hi ha països que d’aquesta pràctica en fan tradició. 

Haver de debatre argumentant i contra-argumentant, a més d’obligar a obtenir informacions diverses i fiables, desenvolupa la capacitat d’expressió verbal, que actualment és una de les capacitats més perjudicades per la utilització massiva de les xarxes, on els textos breus, simplistes, i les emoticones substitueixen el discurs llarg i matisat amb oracions subordinades, que sembla que han desaparegut de l’ús quotidià. Tampoc no cal dir que el propi docent pot fomentar permanentment els beneficis del debat emprant-lo en les seves exposicions, mantenint així la curiositat i la reflexió dels alumnes de manera constant. 

Tanmateix, el context familiar és un àmbit igualment idoni per a posar en pràctica el debat – sempre guardant les formes i el respecte mutu -, per així fer realitat que les informacions rebudes es sotmeten a la informació verificada i a l’anàlisi de les diverses implicacions, que les actituds i les decisions personals tenen sobre nosaltres mateixos i els altres. En definitiva, es tracta de fer realitat el vell criteri de posar-se, al menys en algun moment, en el lloc de l’altre, al temps que la racionalitat i l’empatia es consoliden en les pròpies ments. 

Nota: Personalment sempre he procurat predicar amb l’exemple en aquest terreny, i com a mostra tinc publicacions com “Conservadores e izquierdistas frente a la educación”, (ed.Horsori).

Data de publicació: 3/1/2025