M. FELIU "LA FORMACIÓ DEL PROFESSORAT EN EDUCACIÓ EMOCIONAL" A PARLEM DE PEDAGOGIA

Marc Feliu Molina (1)

Col·legiat núm. 2158
Puig-reig, 31/12/2024 

La formació del professorat en educació emocional és essencial per abordar els problemes emocionals creixents entre l’alumnat i millorar el benestar de la comunitat educativa, incloent-hi desenvolupament personal dels docents i creació d’un ambient emocionalment segur. 

Últimament, hem sentit a parlar molt de l’educació emocional, s’han creat centenars de llibres, cursos i es té molt present als centres educatius. Fins i tot, el nou currículum educatiu n’hi dedica un dels sis vectors principals als quals donar resposta. I és que, els últims anys, ja sigui degut a la pandèmia, a l’increment de les xarxes socials o bé al fet que la nostra societat canvia cada vegada a ritmes més estrepitosos, trobem estudis estadístics que demostren un augment significatiu de problemes emocionals i trastorns com l’ansietat i la depressió entre els més joves. 

Només cal passejar-se per un centre educatiu, per adonar-se’n també que els recursos psiquiàtrics i psicològics del nostre sistema estan desbordats, però no en són els únics que estan desbordats, també ens hi trobem una colla de docents ben estressats, intentant fer les mil i una, tant pel benestar emocional de l’alumnat com pel seu aprenentatge acadèmic i social. El docent pateix, pateix pels seus alumnes i també perquè és un ésser humà el qual, encara que no ho sembli, té vida pròpia, en la qual també li succeeixen un seguit de coses que l’afecten emocionalment. 

L’estudi de Schonert-Reichl (2017)(2), abans de la pandèmia, demostra que l’educació és una de les professions més estressants i no només això, sinó també que aquest estrès crònic és contagiós. La meva opinió és que no només l’estrès és contagiós, sinó que els estats d’ànims i les emocions són contagioses, gràcies a les anomenades neurones-mirall. 

Amb tot això vull dir que no existeix una educació emocional de manual, no es transmet de forma verbal o escrita, sinó que és un coneixement i aprenentatge que cal comprendre i percebre, sense la necessitat d’un raonament explícit. Amb la qual cosa és difícil d’avaluar-ne el procés de l’altre, i encara més complicat si un mateix no ha realitzat el seu propi procés d’educació emocional. 

Hi ha professions, sobretot aquelles en què estem en contacte amb persones, on l’impacte i l’acompanyament emocional són més que significatius, són imprescindibles. No només en el camp de l’educació, també en el camp de la salut, la seguretat i en totes les situacions en què mostrem, vulguem o no, la nostra part més vulnerable. 

Així doncs, cada docent, com tota persona, portem el nostre bagatge emocional, una motxilla plena d’història personal, de ferides, traumes, obstacles, conflictes, limitacions, valors i altres temes emocionals. Quan no tenim consciència de què portem amb nosaltres és fàcil no posar consciència en què porten els altres i caure en prejudicis, o en creure que tothom hauria de pensar com un mateix. I no només això, sinó que també és fàcil que totes aquestes situacions-no-digerides acabin esquitxant i repercutint en els altres. 

Si en som conscients, però no ens ho hem treballat, és a dir que no hem fet l’esforç de digerir-ho bé, és fàcil caure en un victimisme o acabant sent massa màrtir o fins i tot massa dèspota. Sobretot en aquells moments en que et fiquen el dit a la llaga, i si ets docent o tens fills, sabràs perfectament la gran habilitat que tenen els més joves en fer-ho. 

Sumem-li un altre factor que podria limitar l’eficàcia de l’educació, i és que tenim un desfasament entre metodologies educatives i el context en què es viu cada alumne. Dit d’una altra manera, l’alumnat d’avui estar sent educat per uns docents que s’han criat en un context i èpoques anteriors, i alhora sent educats per persones i metodologies d’uns temps encara més antics, de manera que podríem dir que és difícil entendre el què necessita l’alumnat avui en dia, ja que la nostra base ve d’una altra època, d’una o dues generacions endarrere. Per tant, hem d’assumir que per molt proactius que siguem, sempre veurem el món des del nostre punt de vista, i no entendrem com els pot agradar el reggaeton, el trap o el drill. Com segurament tampoc sabràs que això són els estils de música que estan de moda entre els adolescents d’avui en dia.

Déu ha mort

Nietzsche es referia a la pèrdua de la creença en valors i veritats absolutes, i per tant, tampoc és tasca nostra jutjar i imposar el què està bé i el que està malament. S’ha acabat dir-li a un altre com s’ha de sentir. No som Déus, sinó humans, i justament per això, hem de començar a canviar la paraula “ajudar” per “acompanyar”, i és que un pedagog és això, un acompanyant cap a les situacions d’aprenentatge, ha estat així ja literalment, a la Grècia clàssica. 

L’educació emocional ha de ser en aquest sentit, un acompanyament, a conèixer, a descobrir, a sentir, a transitar, a gestionar i a satisfer les nostres necessitats. Sembla que els nostres avantpassats pedagogs en sabien més que no pas nosaltres al s.XXI, on vivim més desconnectats de nosaltres mateixos i més connectats amb les pantalles, que justament amaguen la majoria de les emocions, sentiments i, per contra, ens insensibilitza de la crueltat.

Viatge al cor de les tenebres

Només podrem acompanyar si hem transitat els camins cap a les nostres pròpies tenebres més profundes i internes, per descobrir que quan les mires, les acceptes, i les digereixes, no són ni tan fosques, ni tan tenebroses, i sí que són el material per aprendre i créixer com a persona i recollir-ne fruits, tals com el benestar emocional.

I què hi tenim a veure els/les pedagogs i pedagogues amb tot això?

Hem de seguir acompanyant a cadascú en el seu camí, sense pretendre posar “another brick on the wall”(3) i al mateix temps, hem d’acompanyar a tot docent a adquirir aquesta perspectiva, aquesta mirada i a que desenvolupin aquest pedagog/a que porten dins. 

Així doncs, tant l’acompanyament i suport al professorat, com formar en educació emocional són tasques importants que els pedagogs i pedagogues hem de realitzar. De manera que podríem remar en ambdós sentits de la mateixa direcció. Acompanyar al docent a gestionar millor el seu estrès i promoure el seu benestar emocional, perquè aquest sigui útil acompanyant al seu alumnat en la pràctica d’educació emocional a l’aula.

Data de publicació: 30/12/2024