J.SARRAMONA "LA CULPA ÉS DELS PEDAGOGS!" - PARLEM DE PEDAGOGIA

LA CULPA ÉS DELS PEDAGOGS! (*) 

Aquest és el lema que de manera implícita i explícita proclamen un sector dels docents, especialment els de secundària, quan comenten la situació de cert desgavell i baix rendiment evidenciat en el nostre sistema educatiu. Sembla que es tracta de buscar culpables al marge de l’auto-crítica que haurien de fer tots els protagonistes de l’ensenyament, començant pels propis docents. L’acusació als pedagogs/gues dels mals del sistema educatiu ja es va produir amb motiu de la LOGSE, llei on els pedagogs no van intervenir, precisament, sinó que la protagonitzaren psicòlegs i sociòlegs, els quals segueixen tenint influència en les administracions. Però el mantra perviu. 

La qüestió és que quan s’acusa directament als pedagogs, actualment es diu que són responsables que molts professors/res es limitin a fer “projectes” en grup i no a plantejar una docència a la manera clàssica; mai he vist, però, que s’esmenti un pedagog/a que proclami que aquesta ha de ser la metodologia preponderant i s’assenyali el lloc on es fa aquesta proclamació. No cal. N’hi ha prou amb llençar l’acusació, i afegir que ells/elles no han trepitjat una escola ni una aula de secundària; per tant, no tenen dret a dir res. La realitat és que gran part dels pedagogs són també docents i mai hi ha hagut un conseller o consellera d’Educació que fos pedagog/a. Podríem ara afegir la pregunta de quants llibres de pedagogia han llegit i tenen en la seva biblioteca professional aquests docents que ens culpabilitzen de tots els mals. 

No faré una defensa estricta del col·lectiu professional al que pertanyo, encara que ja jubilat, però sí vull fer algunes consideracions objectives, que no tenen altra finalitat que clarificar quina és la situació real i la responsabilitat que en el sistema educatiu tenen els diferents grups de professionals- 

I el primer que cal recordar és que els docents tenen “llibertat de càtedra” – referendada en la mateixa constitució espanyola -, que vol dir que poden escollir la metodologia que considerin més pertinent per aconseguir els objectius d’aprenentatge que, aquests si, assenyala l’administració educativa, en l’exercici de les seves funcions de govern del sistema educatiu. Per tant, ni l’administració ni els tècnics que treballin en ella poden obligar als docents a emprar una metodologia concreta. El que es fa, i entra dins de les funcions de l’administració, es donar recomanacions, orientacions metodològiques. Només cal llegir els documents –ara desapareguts, per cert– de desplegament de les competències bàsiques, on per aconseguir cadascuna d’elles, es donaven “orientacions metodològiques”, i on en cap cas hi havia el criteri que solament amb treballs de grup es podien assolir els aprenentatges competencials proposats. Ben al contrari, sempre s’ha recomanat combinar el treball individual i el grupal, perquè, cal recordar-ho, l’aprenentatge és sempre personal. 

Fins i tot hi pot haver alguns docents que creguin que la Pedagogia no els aporta res, que amb el coneixement de la matèria que imparteixen n’hi ha prou. Aleshores, cal suposar que podrien donar respostes adequades a qüestions com les següents: tinc planificada la docència de tot un trimestre, diferenciant entre els nivells d’aprenentatge suficient i l’excel·lent; justifico quines teories d’aprenentatge utilitzo en la consecució dels diferents aprenentatges; determino els indicadors que em permeten elaborar les proves d’avaluació; tinc previst un sistema de recuperació per aquells alumnes que tenen dificultats per assolir els objectius proposats; conec estratègies per a resoldre els conflictes que puguin sorgir a les aules; conec tècniques de motivació que aplico habitualment, ... segueixo? Doncs per aquestes i moltes altres qüestions la Pedagogia ofereix ajuts i alternatives de solució. 

Entenc la preocupació que molts docents puguin tenir per la situació del nostre sistema educatiu, però més que culpabilitzar als pedagogs i pedagogues, com fan alguns publicant llibres al respecte i van a tertúlies on ningú els posa en evidència, el que cal és analitzar serenament què passa als nostres centres i aules. Se’ns dubte que avui resulta molt difícil ser docent, especialment en certs llocs i centres, davant el corrent general que impera en la nostra societat de comoditat, manca de motivació per un futur incert, etc. etc. Però és el que hi ha. I no n’hi ha prou amb queixar-se i dir que personalment gaudeixen amb la docència, però l’escola ha acabat sent la continuació de les colònies. La situació cal afrontar-la assumint cadascú el seu paper. Perquè els professionals del sistema educatiu han de tenir com a prioritat que els alumnes aprenguin, no el gaudir de la feina feta, encara que això serà sempre un requisit per a una actuació professional efectiva, però no ho és tot. Per tant, en uns temps nous sorgeixen noves fites i nous desafiaments escolars que cal afrontar. 

Als reticents als pedagogs i a la Pedagogia en general els faria una proposta ben concreta. Convidin a un pedagog/a, que ha fet propostes dirigides a l’ensenyament secundari a un debat acadèmic amb els docents del centre sobre la seva pertinença i viabilitat. I aleshores es podrà jutjar si la Pedagogia i els pedagogs poden ajudar, al costat de la resta de professionals, a millorar els aprenentatges dels nostres alumnes, perquè d’això es tracta, oi?

Data de publicació: 11/10/2024