JAUME SARRAMONA, MEMBRE COMISSIÓ DEONTOLOGIA A PARLEM DE PEDAGOGIA: "L’ÚS DELS MÒBILS A DEBAT"

Podríem dir que es tracta d’un debat permanent des que es van generalitzar com a element d’ús comú en tota la població; abans ja havia passar amb la televisió, els ordinadors, ... I és que en cada cas sempre hi ha llums i ombres pel que fa als seus beneficis per als usuaris i per al conjunt de la societat. 

Ara som en ple debat sobre la conveniència de la utilització dels telèfons mòbils en els centres educatius i més enllà, car hi ha la proposta plantejada per alguns pares/mares de no donar mòbil als fills fins als 16 anys. Cal suposar que aquests pares i mares no es veuen amb prou força per deixar de proporcionar el mòbil als seus fills/filles sense que sigui una norma generalitzada; no sé què deuen pensar respecte a sortir de discoteca tota la nit, vestir de determinades maneres, no beure alcohol ni consumir drogues, donar el seu consentiment per avortar o canviar de sexe, etc., situacions totes que poden resultar molt dures de sostenir a casa de cadascú, però que la societat que hem creat ens ha conduït aquí, i la principal responsabilitat de l’educació dels fills i filles segueix en el si familiar. 

Amb la generalització de l’ús del mòbil que n’hem fet a dia d’avui, crec que resulta força difícil mantenir la seva manca de tinença a partir dels 11-12 anys, altra qüestió són les normes sota les quals es donin als fills/fulles aquests aparells i el moments i llocs on es puguin emprar, normes que poden mantenir-se durant uns quants anys, fins que es converteixin en hàbits. I això sí és abastable pels pares i mares – no sense esforços i sempre predicant amb l’exemple, és clar - com moltes altres normes de convivència i de formació. Així, es pot establir la norma de tancar el mòbil a partir d’una certa hora al vespre, no emprar-lo en les hores de convivència compartida, impedir l’accés a continguts inadequats, etc. Altra qüestió és la utilització en els centres escolars, que ofereix unes perspectives específiques, a més del seu ús com a eina comunicativa social. 

Ja hi ha molts centres escolars que han prohibit l’ús dels mòbils a les aules i països que han pres la mesura de manera general. És una bona mesura? Crec que cal analitzar la situació en totes les seves dimensions. En primer terme, advertir que el mòbil forma part de la vida quotidiana i laboral, per tant, és funció de l’escola també el preparar als infants i adolescents a fer-ne un ús positiu i moderat, moderat en el sentit que el mòbil no es converteixi en un element imprescindible que condicioni totalment la vida quotidiana, on hi ha altres eines que resulten enriquidores en tots els sentits. Potser res diferent al que fan algunes empreses i organismes (o haurien de fer), que determinen que el mòbil no ha de ser emprat durant l’horari laboral, perquè es converteix en un element distractor, entorpidor de la mateixa activitat laboral. Com ens sentim si la persona que ens ha d’atendre està parlant pel mòbil de qüestions que són alienes a la seva feina? En canvi, veiem com mitjançant el mòbil un operari ens fa una factura, ens fa entrega d’un paquet o fa una consulta per resoldre un problema. 

Sembla que la solució és prou clara. A l’escola hi ha moments on l’ús del mòbil pot ser útil, fins i tot necessari, per cercar informació, evidenciar falses notícies, advertir de llocs perillosos, etc. I la resta de moments els mòbils han de romandre tancats o guardats. A l’igual que en el món laboral, són els ordinadors i les pantalles més grans les que s’utilitzen per escriure textos documentals i realitzar activitats complexes que no caldrà ara detallar. Perquè la pantalla i la funcionalitat dels mòbils no estan concebudes per a textos llargs ni documents complexos. 

Per aquesta darrera raó, els mòbils resulten perjudicials si solament són els utensilis informàtics que utilitzem, que acaben reduint les comunicacions a textos curts, abreviatures i emoticones, en detriment del llenguatge ampli, precisament aquell que permet matisos i així poder tractar els problemes complexos. L’ús exclusiu del mòbils redueix la capacitat de comprensió i d’expressió lingüística, però també matemàtica, artística, i fins i tot socio-política. 

I ara també ens podríem preguntar: i la utilització del paper i llapis/bolígraf? Doncs no cal oblidar-los totalment, menys en els anys de formació escolar, però no podem tornar dues generacions endarrere, car les pantalles i els teclats els han substituït en gran mesura; fins i tots com a mesura ecològica. És també un resultat dels temps que ens toca viure i que comporta que moltes persones facin molt poc ús del paper en la seva activitat professional i personal, però no poden prescindir del teclat, les pantalles i els arxius informàtics, com està passant amb les lectures de llibres, per exemple, que progressivament també són emprats en versió digitalitzada. 

Insisteixo. No es tracta tant de demonitzar o mitificar l’eina informàtica que s’utilitza, sinó de la naturalesa de la tasca a fer. Els investigadors, per exemple, no se’n sortirien fent servir solament el mòbil com element d’anàlisi i computació, mentre que aquesta eina ens permet a tots comunicar-nos de manera immediata de  forma breu i senzilla; fins i tot podem parlar per telèfon! El perill de l’ús exclusiu dels mòbils és que la ment quedi reduïda al tipus de comunicació que els hi és pròpia: simple i immediata, a més d’impedir altres activitats de socialització cara a cara, que són especialment necessàries en la nostra vida i no cal dir en l’edat més jove.

Data de publicació: 21/11/2023