AITANA FRANCO A PARLEM DE PEDAGOGIA "EL TELETREBALL AL COL·LECTIU DE LES DONES"

Aitana Franco Blanco (*)
Estudiant afiliada 469
Barcelona, març de 2023

“En temps prepandèmics, només un 4,8% dels treballadors de l’Estat es dedicaven habitualment al teletreball, essent la majoria homes. Però arran del confinament causat per la Covid-19, el percentatge de persones teletreballant va incrementar notablement a més d’un 16%, invertint-se les dades al fer que les dones fossin les més nombroses dins d’aquest col·lectiu”

Segons la investigació de Sara Moreno i Vicent Borràs “Que teletreballin ells. Aprenentatges de pandèmia més enllà de les obvietats”, aquest canvi s’explica arran dels patrons del sistema patriarcal en el qual vivim sumat a la situació de confiament on les escoles es trobaven tancades: “amb la dificultat d’externalitzar el treball domèstic i de cura, les dones pensàvem que la nostra estada fixa a casa ens permetia encarregar-nos de les tasques de la llar”.

Aquesta situació ens mostra com les dones continuen desenvolupant, de manera majoritària, els treballs de cura. Si ho contextualitzem dins del món postpandèmia, les dades ens mostren l’increment que hi ha hagut de la demanda de teletreballar per part de les dones degut al pensament inconscient d’aquestes per assumir les tasques de la llar i la conciliació amb la seva vida professional i laboral. 

Tot això provoca que les dones tinguin la pressió afegida de poder arribar a “tot el que han de fer”. No només es veuen pressionades a donar el millor de si mateixes al seu treball i fer-ho bé, sinó que la situació de confinament provoca el pensament de creure que disposen de més temps per poder dedicar als seus fills/es, dedicant així el seu temps “lliure” a fer tasques de la llar, jugar amb els seus fills/es, crear activitats per fer més lleuger el confinament als infants, etc.

Si portem aquesta situació de teletreball al context actual de “normalitat”, podem observar com les expectatives de fer feina a distància es viuen de manera diferent entre homes i dones. Mentre que els homes veuen el teletreball com una oportunitat per poder flexibilitzar el seu temps i horaris de treball i dedicar les seves hores restants a invertir-les en activitats d’oci, les dones veuen aquest com una oportunitat per tenir més temps per conciliar la seva vida laboral i familiar, dedicant aquest així a cuidar dels seus fills/es, anar a buscar-los a l’escola, portar-los a les extraescolars, avançar tasques de la llar, etc.

Seguint la línia de pensament on les dones es veuen pressionades en assumir les tasques de cura, una de les generacions més afectades per aquesta situació, és la generació sandvitx, la qual està formada per aquelles persones que, a part d’haver d’ocupar-se dels seus fills/es, també s’han d’ocupar de la gent gran, és a dir, els seus familiars d’edat més avançada. Aquestes persones es troben en una situació de dependència, tant si viuen al domicili de la dona, com si no, el teletreball suposa una ajuda a l’hora de poder organitzar-se per cuidar d’aquella persona.

Si ens centrem en una altra línia d’afectació, el teletreball pot suposar un agreujament de la situació per a les dones que pateixen violència masclista a la seva llar pel fet de realitzar el seu treball dins de l’entorn on està patint la violència causada per la seva parella, familiar, etc.

Al no poder sortir del domicili o passar el major temps dins d’aquest, la víctima es troba en una situació de vulnerabilitat on l’assetjament es dona al seu propi “lloc de treball”, provocant així que no tingui una via d’escapament i que el contacte amb altres persones o professionals que la puguin ajudar sigui baix o nul.

És cert, que el teletreball pot suposar una solució si aquest es fa fora de l’espai on es dona el context de violència masclista, ja que hi ha un distanciament de l’agressor. No obstant això, també representa un risc pel fet que genera la possibilitat de noves formes d’assetjament digital laboral i per raó de sexe. Això provoca que els formes d’assetjament es vegin invisibilitzades respecte a la resta de companys/es, el que aïlla més a la dona que pateix ciberassetjament.

La pregunta que ens fem és: “Com pot la pedagogia actuar en aquesta situació?”.

La pedagogia ha de funcionar com un altaveu que dona veu a aquelles injustícies i problemàtiques que se’ns presenten, i en aquest cas, hauria de fer-ho dins de l’àmbit de com el teletreball afecta a la sobrecàrrega de treball de les dones i la perpetuació de la violència masclista.

En aquest sentit, els pedagogs i pedagogues haurien d’actuar a través de plans d’acció, diagnosticant les situacions i dissenyant estratègies generals i individuals que indiquessin les mesures a prendre per tal d’aconseguir una equitat dins de les conseqüències que comporta teletreballar (cures als fills/es, familiars, tasques de la llar, sobrecàrrega de treball, etc.) i per tal d’evitar i detectar els casos de violència masclista que, desgraciadament, moltes dones pateixen cada dia.

Per tant,  si el teletreball no es regula a consciència i amb perspectiva de gènere -amb mirada pedagògica-, pot acabar reforçant les desigualtats entre homes i dones i pot segmentar la població assalariada. 

 _____________________

(*) Aitana Franco Blanco, estudiant de pedagogia a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB, en pràctiques curriculars al Col·legi Oficial de Pedagogia, en el curs 2022-2023

Data de publicació: 30/3/2023