EL PRIMER DIA D'ESCOLA

EL PRIMER DIA D'ESCOLA

MONTSERRAT AGUACIL DE NICOLÁS

Col·legiada núm. 55
Barcelona, setembre 2011

Descarregar-se l'article >>>

Està a punt d'iniciar-se un nou curs escolar. Els diaris proporcionaran dades sobre número de nens per etapa educativa, es debatrà sobre la data d'inici de les classes, es parlarà sobre la presència de barracons en el nostre mapa escolar, però, no hem d'oblidar que la primera tasca del centre escolar és donar la benvinguda als seus alumnes, és acollir-los.
Aquesta integració es basa més en el testimoni i l'actitud del professor que en l'elaboració d'uns pulcres plans d'acollida.

 ¡Benvingut!

La Sara estreny amb força la mà de la seva mare, dels seus expressius ulls brollen unes llàgrimes gruixudes i el seu cos menut es convulsiona amb cadascun dels sanglots. La mare s'ajup li fa un petó al front i li repassa el pentinat, li penja a l'esquena la seva motxilleta, i sense mirar-la als ulls, per por a trencar ella també a plorar, li murmureja a cau d'orella que no es preocupi que de seguida anirà a recollir-la i que s'ho passarà molt bé a l'escola, aprendrà moltes coses i farà molts amiguets. La professora, la Mireia, s'acosta a elles, mira a la mare afectuosament i dedica a la petita un ample somriure i una mirada tranquil·la, serena, que reconeix l'emoció de la petita. La mirada de la Sara interpel·la a la Mireia i aquesta li respon. És un instant, un només, un somriure sincer a l'igual que una mirada franca, clara i neta trenca murs d'incomunicació.

L'actitud de la Mireia serà essencial per a que la Sara se senti acollida. Un to de veu, uns gestos que ofereixin seguretat, que li permetin expressar les seves emocions, les seves pors, i que captin també les seves il·lusions seran essencials per a sentir-se reconeguda. Per això, és imprescindible donar-li temps, tant a la nova alumna, com a la professora. Temps per reconèixer-se, per conèixer-se, temps per crear complicitats i temps per aconseguir que el nou membre del grup senti que forma part d'ell. 

Però la Mireia, no sols ha d'acollir a la Sara, també ha de rebre als que formen part de l'entorn de la petita. La Mireia s'ha de posar al costat dels pares de manera que els dos agents educatius se sentin corresponsables en el procés d'ajudar a la maduració integral de la Sara. També haurà d'acollir de la mateixa manera als altres companys i companyes de la Sara.

L'escola com a espai d'acollida

Una escola no es únicament un lloc on es transmeten coneixements objectius, és un espai únic, creat en funció dels nens. Les situacions sempre són impredictibles però precisament per la novetat de cada moment hem d'estar preparats per donar una resposta específica, distinta davant de qualsevol situació. La formació a l'escola s'efectua també fora dels continguts de les assignatures obligatòries:  una metodologia activa i cooperativa a l'aula, una organització escolar on l'alumna tingui veu, una escola inclusiva i una implicació de la institució escolar en la millora de l'entorn són essencials per una educació integral de la persona. El clima escolar i el testimoni dels docents són peces claus en aquest assumpte.

L'escola actual, l'escola que considera l'educació no com a privilegi sinó com a dret, ja no expulsa als alumnes díscols, ni als més talossos, ni als que provenen de situacions socials desfavorides, ni … La situació actual careix de precedents històrics i configura una nova concepció del nostre sistema d'ensenyament que encara no sóm capaços de valorar en la seva justa mesura, segurament perquè tots els que reflexionem i opinem sobre el tema ens hem educat en l'anterior sistema educatiu, i al mancar d'altres referències, tendim a comparar els problemes actuals amb situacions anteriors. Vivim un moment històric únic, si sóm capaços de teixir junts els fils de la convivència, l'acollida de l'altre, de veure que és més el que tenim en comú que el què  ens diferencïa, serem capaços de posar les bases per a una societat plural.

La Declaració dels drets dels nens, aprovada per l'Assemblea General de l'ONU el 20 de novembre de 1957 recull en el seu article 7 que El nen té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria si més no a les etapes elementals. Se li donarà una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d'igualtat d'oportunitats, desenvolupar les seves aptituts i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i arribar a ser un membre útil de la societat.

L'escola és avui, per tant, un espai d'acollida, tot nen té dret a una plaça escolar o el que és el mateix, tota escola ha d'estar capacitada per acollir a tot tipus d'alumnes. Acollir vol dir: acceptar, admetre, rebre, protegir, emparar, asilar, atendre, aixoplugar, guarir, refugiar, afavorir, auxiliar. L'escola, la Mireia ha d'acollir als seus alumnes, però no com a grup sinó com a persones individuals, amb la seva història i les seves característiques. Per tant, acollim a la persona concreta, la seva veu, el seu rostre, els seus anhels, les seves pors. Tots els professors amb un mínim d'experiència, tots els pares i en general totes les persones observadores i amb sensibilitat saben perfectament que no tots els nens de tres anys són iguals, ni tots els adolescents procedents d'un nivell socio-econòmic alt tenen les mateixes característiques, ni tots els nois de cicle mig de primària presenten les mateixes dificultats per aprendre matemàtiques.

En una societat plural i diversa, l'escola i l'aula també són espais on l'heterogeneitat és un dels trets principals. Fa temps que els nostres alumnes parlen amb accents diversos i provenen d'entorns i models familiars variats. El futur, el demà depèn en part de nosaltres, de com respondrem davant els reptes actuals, de com ens posicionem per ensenyar a mirar i a escoltar. Conèixer als nens que formaran part del nostre curs és el primer que hem de fer. A nosaltres ens ha tocat crear l'entorn adequat perquè els alumnes se sentin membres importants de l'institució escolar a la que pertanyen.

Viktor Frankl, catedràtic de neurologia i psiquiatria a la Universitat de Viena, en el seu llibre El hombre en busca de sentido (1991), relata el seu cautiveri al camp d'extermini d'Auschwitz. Explica com un dels primers objectius dels guardies per debilitar als presos és despersonalitzar-los, així Viktor Frankl perd el seu nom i passa a ser el pres núm. 119.104. En la pel·lícula el El viaje de Chihiro de Hayao Miyazaki la protagonista es troba amb un personatge que l'adverteix que allò més important és que no oblidi el seu nom, és a dir la seva identitat. Reconèixer a l'escola aquesta identitat és reconèixer a la persona, és a dir acceptar a la Berta que és molt xerraire i sempre té ganes de parlar o al Mohamed que té uns grans ulls negres i manifesta una gran emoció a l'escoltar els contes que en veu alta l'hi explica la seva mestra o al Xavier que habitualment arriba a la classe amb son endarrerit, sobre tot els dilluns. Acollir a l'alumne és anar més enllà de l'etiqueta simple i sempre injusta, és apostar per la complexitat, per la sorpresa que ens depara.

Un bon professor ha de ser un bon amfitrió

Metafòricament, un professor s'ha de preparar com a bon amfitrió a punt de rebre als seus hostes. Ser bons amfitrions en la nostra tradició judeo-cristiana és un senyal de respecte, educació, cordialitat i esperit amistós. Sentir-se atès i acollit és bàsic per a crèixer. Sempre ens ha fascinat comprovar com els nens petits al parc reclamen constantment l'atenció de la seva mare: Mama, mira com pujo al tobogan!, mama, mira com em columpio sol!; l'adolescent també reclama la seva dosi d'atenció, mira quina roba m'he posat avui!. El que estan demanant és ser reconeguts, cadascú ens ho explicita amb un llenguatge, nosaltres com a adults hem d'interpretar el missatge i tot i que resulti complexe: sense jutjar-ho.

Un bon amfitrió, li obra la porta al seu convidat, però abans d'això, es prepara per a poder rebre'l de la millor manera, donant-li la benvinguda, si té la casa desordenada la prepara abans, esbrina quins interessos té per a que si senti còmode. Un bon amfitrió presenta al seu convidat a les altres persones i s'assegura de que la situació resulti grata. Un bon amfitrió sap escoltar al seu convidat i li mostra interès.

El prestigiós psiquiatra Oliver Sacks narra en un llibre sobre històries clíniques titulat El hombre que confundió a su mujer con un sombrero (2004), la història de Rebeca, un deliciós relat d'una jove diagnosticada de “retard mental”. Les proves aplicades només havien informat sobre els dèficits però no havien aportat cap indici sobre les seves capacitats: La primera vegada que la vaig veure (matussera, tosca, desembullada) la vaig veure com a una víctima…La segona vegada va ser tot molt diferent. No la tenia en una situació de prova, no l'estava avaluant en la meva consulta. Jo passejava per fora (era un preciós dia de primavera) em quedaven uns minuts per començar el treball a la clínica vaig veure a la Rebeca allà asseguda en un banc, contemplant tranquil·lament el follatge d'abril, amb evident satisfacció. No hi havia en el seu posat res de la matusseria que tant m'havia impressionat la vegada anterior. Asseguda allà amb un vestit clar, l'expresió tranquil·la, un lleu somriure, em va fer recordar de sobte a una heroïna de Chejov… Aquesta és la meva visió humana, davant de la meva visió neurològica. Intentar veure als nostres alumnes en el seu entorn, en la seva singularitat, en la seva integritat ens ajudarà a conèixer-los millor i a preparar-nos de manera més adequada per facilitar la seva integració i evolució escolar. En aquest exemple, no ha canviat la Rebeca, el que sí ha canviat és la mirada del terapeuta. Quantes vegades, no acceptem en tota la seva totalitat als nostres alumnes i ens quedem refugiats en les seves carences, despreciant les seves potencialitats.

Però, sentir-se acollit no només és important pel que arriba, sinó que també és gratificant pel que acull tal com queda plasmat en el famós conte d'Oscar Wilde ”El gigante egoísta”. El gegant disfrutava veient jugar als nens al seu jardí, però quan, mal aconsellat, els hi prohibeix l'entrada, el gegant es torna esquerp i el seu jardí s'ompla de gel i gebre, fins i tot en primavera. Quan per fi torna a obrir les seves portes als nens, el jardí floreix i amb ell el seu amo.

Per acabar, en un món global sóm co-responsables no només de l'educació dels nostres fills i dels nostres alumnes i per extensió dels nens del nostre entorn sinó dels nens de tot el món. Aquesta és la nostra única esperança d'un món més just. Les traves, les dificultats són moltes, però val la pena intentar-ho. Res és suficient però tot és necessari i el primer pas és l'acollida, l'hospitalitat, acceptar a l'altre sense prejudicis ni estereotips; sens dubte en les nostres mans està escriure un futur o un altre. En un món global, cada situació particular, cada persona és única i irrepetible. L'actitud de la Mireia respecte a la Sara i als seus companys de classe ajudarà a que la història d'aquests petits s'escrigui en majúscula. L'acollida va més enllà dels protocols, té poc a veure amb procediments administratius i molt amb la sensibilitat dels mestres. L'educació no és només una tècnica, quelcom que es pugui quantificar i classificar, segurament la veritable educació té a veure més amb l'art que amb l'aplicació freda d'uns rígids protocols.

(1) L'article pot ser reproduït sempre que se'n citi la font i l'autor.

Descarregar-se l'article >>>

Data de publicació: 1/9/2011