S. ARJONA: "ACOMPANYEM EN LA VIDA, AVUI MÉS QUE MAI" A PARLEM DE PEDAGOGIA

Susanna Arjona Borrego [i]

Col·legiada núm. 90

Girona, abril de 2020

Una de les definicions de Pedagogia és que “acompanyem en la vida al llarg de totes les etapes vitals”. Sigui l’etapa que sigui i estigui passant el que estigui passant en la vida de les persones. Ara, la societat necessita que estem al servei de les persones, i a més de forma flexible i creativa.

En alguns sectors sembla que se’ns ha aturat la vida. El nostre n’és un d’ells. Tot i que en certa mesura sento, que no és ben bé així.

Som, ara mateix, totes les persones d’aquest planeta, testimonis de quan vulnerables som, de què en un instant ens pot canviar de cop la vida que amb tanta delicadesa i esforç hem creat.  Imagino que molts de vosaltres heu vist la vostra activitat aturada de cop i amb incertesa. Alguns hem pogut crear un sistema per treballar online en algun casos i oferir ajuda desinteressada en d’altres.

Quan van tancar les escoles, el dia 13 de març i van decretar l’estat d’alarma el 14, vaig estar parlant amb el meu equip. D’alguna manera veia que la cosa no serien només 15 dies i que algunes famílies havien entrat en pànic, d’altres en incredulitat i d’altres s’han trobat amb més feina que mai.

Potser una de les definicions de Pedagogia que més m’agrada és que “acompanyem en la vida al llarg de totes les etapes vitals”. I així és, sigui l’etapa que sigui i estigui passant el que estigui passant en la vida de les persones.

Com us deia vaig parlar amb el meu equip. Els vaig comentar que tot i que ara mateix aturem l’activitat, en unes setmanes (les quals hi som de ple) les persones, ens necessitarien. En moments d’impacte com el que vam viure fa setmanes, el nostre cos i la nostra ment, en la majoria de casos entra en contracció. Ens fem petits, volem estalviar energia, ens debatem entre el no saber, la por i la incertesa. Això dificulta la gestió i moltes vegades, les persones, fem el mínim. O bé entrem en estrès i això ens fa estar en alerta continua.

Quan aquests moments de màxima tensió baixen, apareixen altres emocions i reprenem temes que potser, en la vida, ens van quedar pendents. Més la gestió, del que ara està passant.

Quan baixa la tensió veig que estic malament. Quan va baixant la tensió soc conscient potser que necessito ajuda. I aquí és on nosaltres, companys i companyes, hem d’estar presents.

Cadascú de nosaltres s’ha trobat amb la vida alterada: la feina, els fills, la parella, els avis, nosaltres mateixos, etc.

Però també és cert, i m’agradaria pensar-ho així, que quan vam triar fer Pedagogia, ser pedagogs i pedagogues (en el meu cas ho vaig triar amb 10 anys), ens vam comprometre amb una professió que va més enllà de la titulació. Vam decidir que ens posàvem al servei de les persones.

Ara, la societat necessita que estem al servei de les persones. Però a més a més de forma flexible i creativa. I sobretot amb confiança i respecte cap al misteri que ens espera.

Flexibles i creatius perquè no sabem què ens trobarem quan això acabi, i també perquè cada persona a la que acompanyem té una realitat pròpia. En algunes famílies tothom ha perdut la feina, en d’altres els pares treballen més que mai i llurs fills i filles no tenen tota l’atenció que necessiten, alguns infants amb dificultats emocionals i de vinculació agraeixen aquestes setmanes a casa. D’altres nens i nenes quasi sense recursos tenen problemes per a fer els àpats. En altres casos, les famílies estaven ja en procés de crisi i això ho ha accentuat. Hi ha persones que han patit pèrdues inesperades i sense poder fer l’acompanyament a la mort. I moltes més històries vitals que poden posar en evidència com som de flexibles els pedagogs i pedagogues per acompanyar tot això.

Jo tinc la meva activitat molt centrada en nens i adults amb dificultats i famílies. Però just ahir vaig saber que una companya meva, fa acompanyament a la mort a malalts als hospitals i donar les cendres als familiars. 

Impactant, però cert. Llavors com deia també ens hem d’impregnar de confiança i respecte cap al que, ara mateix, ens costa entendre a nosaltres mateixos.

Per fer tot aquest acompanyament què necessitem nosaltres:

• saber què ens passa i en quin moment emocional estem.
• sentir-nos cuidats, tant per nosaltres mateixos com per les persones que ens envolten. I demanar que necessitem ser cuidats.
• parlar amb altres pedagogs i pedagogues si ho necessitem o no sabem gestionar una demanda que ens arriba. O bé consultar amb el COPEC que ens posarà en contacte amb els professionals pertinents.
• confiar en que tenim recursos i que ens hem preparat per fer aquesta feina.
• buscar moments de calma i relaxació per a nosaltres. Si cuidem, ens cuidem. I transmetre calma, és molt necessari avui en dia per no fer baixar el sistema immunitari.
• buscar recursos per a nosaltres i per saber acompanyar emocionalment.
• donar importància i rellevància a la salut emocional i vinculació dels infants, adolescents, famílies i adults, més que no pas a les tasques escolars. Que en alguns casos estan generant molt d’estrès.
• potenciar de forma positiva els vincles, tant de nosaltres com a col·lectiu, com de les persones a les que acompanyem. El vincle i els seus efectes positius són sempre evidents.
• no donar en excés. No entregar-nos en excés. Conec bé aquesta professió tant meravellosa. Fa 25 anys que soc pedagoga i també conec que a vegades no tenim límits en entregar-nos a l’ajuda. Cal fer-ho amb mesura. 
• aprofitar el moment per enfortir-nos com a col·lectiu. Junts podem fer més coses. Encara que sigui només compartir-les.
• regalar presència. A vegades no sabrem què fer o com fer-ho, però sí podem estar presents. Es un gran regal humà aquest.

Gràcies per llegir-me. Estem al servei

_____________________

[i] Susanna Arjona Borrego, pedagoga membre de la Xarxa d’Experts de Col·legi de Pedagogs de Catalunya, col·legiada núm. 90, info@susannaarjona.com · www.susannaarjona.com

Data de publicació: 15/4/2020