REFLEXIONANT SOBRE EL COVID-19 A PARLEM DE PEDAGOGIA

Un enemic ‘invisible’, un virus que avança, implacable, d’orient cap a occident, sense fer soroll... ens ha canviat de cop i ens obliga a modificar constantment les nostres noves rutines, i el nostre estat d’ànim… aprenem-ne i recuperem la comprensió, el respecte i la dignitat de la persona.

Hi ha certs moments on, només amb un instant, la vida ens pot fer un gir de 180 de manera inesperada…

No cal recordar escenaris anteriors o que, malauradament, es viuen dia a dia, com podria ser en el cas d’un accident de trànsit greu. Ara bé, la situació excepcional que hem començat a viure des del passat 12 de març en el nostre territori és única i mai viscuda anteriorment… potser podem agafar certes similituds de les guerres mundials, potser hi ha paral·lelismes amb la grip del 1918, la pandèmia més devastadora coneguda, per cert.

Parlem de canvi climàtic, parlem de guerra armamentista, estàvem a punt del 5G, parlem de guerra química…i encara amb la ressaca de la crisi del 2008, ens apareix un enemic ‘invisible’, un virus que avança, implacable, d’orient cap a occident, sense fer soroll, però havent-nos avisat.

Què necessitem més per ésser tots conscients de la magnitud del què està passant? ens calen més missatges con el que va llençar Bill Gates al 2015? Hauríem d’haver escoltat més als nostres avis i àvies, la veu de l’experiència, aquells que ara sembla que per algun govern són una molèstia i que justifica la mort dels s(avis) perquè ‘sobren? 

Tot plegat és complicat…de la nit al dia, aquest país que va néixer per estar a fora, prendre una cervesa amb els amics o veure postes de sol, sentint la carícia a la cara de la brisa de la tarda a la vora del mar o a dalt d’un turó, se’ns ha prohibit sortir, se’ns ha prohibit abraçar-nos, tocar-nos, donar-nos un cop a l’esquena d’aquells que tant odiàvem quan algú ens el feia tot dient…’ei, què passa tio?”

De cop i volta hem d’estar ni una, ni dues, ni tres, ni quatre…sinó vint-i-quatre hores junts! qui ho aguanta això? no estem preparats! no ens hem pogut ni preparar! nens amunt i avall sense massa feina o feina de l’escola com mai havien tingut presencialment... pares i  mares pensant-se que ara són profes… però a més a més amb unes habilitats en el tele-treball i en les vídeo conferències que no  se les  haurien imaginat mai.

De sobte, hem passat d’un ‘i ara què farem?’ a un ‘bufff…no puc ni enviar-te un whatsapp perquè tinc l’agenda plena’… a les 9.00 em connecto amb el meu fill al cole; a les 11.00 tinc sessió de Zumba amb la Tatiana de #zumbadesdecasa; a les 12.00, dutxa ràpida i vídeo-conferència amb el meu cap; a les 13.30 dinar (fer-lo!) i apagar tots els mòbils i tablets…fins les 14.30, altra vegada connexió amb l’escola (no ho entenc perquè normalment a aquesta hora estan al pati?); a les 16.00 em trobo ‘virtualment'amb els responsables de secció; a les 17.00, aquí al meu barri comença el joc del ‘veo, veo’, ‘bingo’, o surt un que sempre diu ‘me aburrroooo’…berenar, un moment de relax però ja se’ns fan les vuit i comencem els aplaudiments i, tothom als balcons…(per cert, a la terrassa del costat, cada dia hi veig més gent…); esgotat, després dels aplaudiments i de seguir el play-list del dia amb aquell veí de no sé quin carrer però amb un equip de música potentíssim, just abans de sopar, és tradició cantar ‘Resistiré’…ajusto la porta del balcó i penso…encara he de sopar…puc fer-ho…’he resistit’! I, demà, saps què? aprofitaré aquella mitja hora que em queda lliure per apuntar-me a un curs on-line de bonsais cultivats al Machu-Pichu…m’ho pensaré.

Aquesta pausa simpàtica també ens ha de servir per fer una reflexió profunda…per ser conscients que això va per llarg i que tots hem de posar de la nostra part…i d’una manera ben senzilla i egoista…només pensant en mi, quedant-me a casa, puc ajudar que pugui ser un menys a transmetre la malaltia o ser un menys infectat per aquesta.

La sotragada ara és sanitària però, malauradament, ja es comença a notar també l’econòmica…cada dia són més les persones que es troben en una situació desconeguda i d’incertesa anomenada ‘d’acomiadament temporal’, el famós ERTO. Persones actives, treballadores, vàlides que, de sobte, no només s’han de quedar a casa, sinó que, a més a més, sense obligacions professionals… anem prenent nota de les variables que comporta aquesta nova i excepcional situació?

Val a dir que aquest enemic invisible no només ens ha canviat de cop, sinó que ens obliga a modificar constantment les nostres noves rutines, si les tenim, i el nostre estat d’ànim. Cada dia les xifres varien, els pronòstics també, les dates d’ajornaments ballen i les (in)decisions governamentals rematen l’escenari de desconcert.

Tot això ja ho sabem, oi? potser doncs, abans d’anar a dormir avui, en aquells cinc minuts que ens queden abans de tancar els ulls per afrontar l’agenda repleta de l’endemà, ens anirà bé llegir i reflexionar amb les paraules de Yan Lianke, literat xinès, censurat al seu país, i que va dirigir als seus alumnes de la Universitat de Hong Kong el 21 de febrer, just abans de començar la seva primera classe virtual.

Senzillament, aprenem-ne tots, no ens n’oblidem, siguem constants en aquests nous i saludables hàbits que sembla que estem adquirint i recuperem la comprensió, el respecte i la dignitat de la persona. Junts podem aconseguir-ho!

_____________

[i] Ignasi Bau Giménez, Psicopedagog, mestre i logopeda, col·legiat núm. 1082. Membre de la Xarxa d’Experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. http://www.pedagogs.cat/reg.asp?id=4482&i=ca

Data de publicació: 30/3/2020