VIOLÈNCIA ASCENDENT FILIO-PARENTAL. ANÀLISI DELS ESTILS EDUCATIUS PARENTALS

VIOLÈNCIA ASCENDENT FILIO-PARENTAL. UN ANÀLISI DELS ESTILS EDUCATIUS PARENTALS

Reflexió a propòsit de la realitat laboral del treball pedagògic amb famílies.

Pilar Morral i García [i]

Col·legiada núm. 357

Cardedeu, 20 de juliol de 2016

La pedagogia social aporta coneixement sobre la  Violència Filio-Parental: detecció primerenca, anàlisi de conceptes i avaluació, sent la intervenció en edats primerenques la que permetrà trencar el cicle d’escalada violenta, millorant les competències parentals i el desenvolupament de l’infant/adolescent.

Dins el camp del maltractament intrafamiliar, i des dels equips del sistema de protecció, es detecta l'augment de casos de maltractament ascendent dels fills versus els pares, i que a vegades s'estén a l'àmbit escolar i altres àmbits de temps lliure... La visió de la pedagogia social ens portarà a ampliar el coneixement sobre aquest tipus de maltractament, la detecció primerenca, l'anàlisi de conceptes de valoració i la intervenció de la  Violència Filio-Parental o ascendent. 

En la violència ascendent a l'igual que en altres tipus de violència (de gènere, domèstica,...), es detecta una relació elevada entre l'ús de la violència i la sensació de poder o control sobre els membres de la família, en aquest cas, dels fills als pares. També dimensionada en violència física, psicològica o emocional i econòmica, en totes les seves manifestacions, la relació filioparental queda atrapada en un cercle d'acció-reacció incoherent, polaritzat i homeostàtic entre la submissió o conciliació dels pares i altres reaccions de compensació d'aquests. Es produeix una escalada de domini i compensació cíclica on els pares van perdent l'autoritat educativa i l'infant o adolescent va guanyant més poder.

L’estructura i composició de la família ha anat canviant al llarg del temps. Els diferents tipus de família (monoparental, nuclear, homoparental, adoptiva, reconstituïda,...) no serien un criteri de risc en el desenvolupament de conductes maltractants de fills a pares. Amb tot, a la pràctica semblaria detectar-se lleugerament un nombre més elevat en famílies monoparentals.

En referència al perfil maltractador dels nois o noies adolescents, aquests tenen mínima o nul·la autocrítica, dificultats empàtiques, actitud irascible, impulsiva, amb un estil cognitiu tendent a identificar la comunicació afectiva com a quelcom negatiu, rebuig a les normes i pautes familiars i d'altres entorns, desmotivació pels estudis acadèmics, important grau d'absentisme, dificultats en la socialització. Poden respondre amb agressió davant frustracions mínimes, i justificarien la violència per aconseguir els seus objectius.

Parlem de temperaments violents que no formarien part de la personalitat de l’infant o adolescent ni del consum de tòxics, sinó que apareixeria com una conducta apresa o reactiva.

En el marc de la criança on es desenvolupen les conductes maltractants ascendents destaquem els estils educatius de permissivitat, també el de sobreprotecció i, en menor grau, el d'autoritarisme. Estils educatius que cursen amb manca (o abús) de la representació d'autoritat educativa dels pares, amb dificultats en el modelatge parental, confusió dels rols, dificultats en el vincle segur, i una inadequada comunicació, interrelació entre els membres i socialització.

Als estils educatius esmentats els creuarem amb altres variables que sumaran com són les dificultats en: les habilitats educatives (hàbits, normes, pautes, límits), els principis educatius (valors, ètica, creences, expectatives), el grau d'atenció/implicació en la cura (temps i intensitat d’implicació, comunicació negativa, desesperançadora, atencions bàsiques en alguns casos negligents) i la història de criança dels pares.

Quins esquemes bàsics observem en els estils educatius i quines podrien ser les seves conseqüències en el creixement personal, conductual i el desenvolupament escolar dels fills i filles?

L'estil permissiu determina un marc d'actuació d'uns pares no normatius, tampoc estableixen límits o no els fan complir. La relació entre pares i fills és més una relació entre iguals que de rols diferenciats, i no representen la figura d’autoritat educativa que els correspondria com a responsables dels seus fills.

Les conseqüències resultants d’aquest estil educatiu correlacionen amb fills que no compleixen càstigs i se surten amb la seva. Però també tenen sentiment d’inseguretat i confusió perquè s’agafen una autonomia que no sabran gestionar per la seva edat. L’escalada per dominar i ocupar més poder condueix a conductes desmesurades i agressives en els diferents formats del maltractament ascendent.

L’autonomia no serà real atès que les conductes agressives no desvinculen els fills dels pares, ans al contrari, sovint augmenten la relació de dependència ascendent i descendent, la retroalimentació de la dinàmica familiar i la l’ús de la violència ascendent per a mantenir o augmentar l’estatus de domini filial.

Els pares que opten per aquesta forma d'educació, a vegades és per una reacció contraria a reproduir un model viscut en la seva infància en què els seus propis pares van ser excessivament estrictes amb ells.

L'excés de protecció parental, és altre model en el qual els pares mantenen actituds sobreprotectores vers el seu fill/a, ja sigui perquè era molt desitjat, tardà, malaltís,  adoptat, fill únic... Sovint els pares eviten que els fills afrontin situacions difícils o estressants, solucionant ells i avançant-se moltes vegades a les possibles demandes o expressió de necessitats dels mateixos infants.

Les conseqüències d’aquesta educació en els fills els comportarà importants dificultats per a relacionar-se amb el món extrafamiliar, on es sentiran indefensos, ansiosos... i necessitaran mantenir el sentiment de domini i poder que la vida quotidiana familiar els aporta. Aquest model educa afavorint l’augment de la dependència dels fills als pares, evoluciona en un augment de les exigències dels infants o adolescents amb conductes agressives per no perdre la posició de poder i es converteixen en infants capritxosos, interessats i demandants.

L'estil de criança autoritari, pot desembocar en reaccions agressives en edats adolescents com també podria comportar reaccions inhibides, submises i excessivament conciliadores o passives en els fills. Les famílies autoritàries controlen i supervisen en excés als fills i fins i tot utilitzen el maltractament físic habitualment com a disciplina.

Aquest model pot produir reaccions en contra però mimetitzant la reproducció del modelatge agressiu parental. Els joves poden tenir una socialització difícil, ja sigui perquè s’aïllen i no gaudeixen de masses experiències de relació amb els iguals, o ja sigui per què se socialitzen amb altres joves violents, experimentant la violència en el seu barri, en l’escola o institut...  obtenint també, a vegades, reaccions totalment justificadores de la seva conducta per part dels pares en front de l’escola, i per tant desautoritzant-la per defensar i reforçar encara més la conducta del seu fill/a.

Situacions de violència familiar i situacions de divorci conflictiu entre els pares, poden haver viscut experiències de violència intrafamiliar i aprendre una conducta de resolució de conflictes basada en l’enfrontament i l’agressió vers la figura d’un dels pares.

Sovint els pares agredits són capaços de mantenir el secret familiar, d’aguantar i suportar agressions molt greus abans de decidir prendre solucions al problema.

A nivell jurídic, i fins als 14 anys, els menors formarien part del programa de menors inimputables en el cas que la família es decidís a denunciar.  A partir dels 14 anys es contempla com a acte delictiu i se’ls exigeix responsabilitat penal si ho determina el jutge.  Altrament, les situacions de desemparament dels infants són competència del sistema de protecció a través de la Llei LDOIA [ii], en casos molt greus i amb pronòstic de difícil canvi a mig termini.

Cal tenir en compte que el cost emocional és molt elevat i comporta greus conseqüències per tots els membres si no s’intervé amb suficient pressa.

Objectius de la intervenció

• Amb els pares va encaminat a canviar el patró d’educació i d’interacció familiar. Contempla metodologies grupals per a l’ensenyament i l’aprenentatge de les competències parentals i la formació dirigida als pares.  Acompanyar als pares en l’anàlisi de l’estil educatiu familiar connectant amb la seva història de criança, i reconduir la creença de “ser millors pares per ser permissius, sobreprotectors o autoritaris”. Dotar als pares d’estratègies i habilitats parentals per a millorar les pautes educatives i la relació amb els seus fills (aprendre a empatitzar, flexibilitzar i reforçar positivament...) tot reeducant el model educatiu per adquirir els esquemes de l’estil assertiu o democràtic.  Cóm fer-ho? Optimitzant els serveis d’intervenció socioeducativa existents [iii] o creant serveis o espais nous que ajudin a reforçar les competències parentals i la criança positiva. 
• En quant als infants/adolescents, els espais d’escolta de l’infant conjuntament amb un treball per fer consciència de la situació de conflicte i assumir la part de responsabilitat, aprendre a situar-se en el rol de fill, acceptar i complir amb les normes de convivència familiar, posar-se en el lloc dels altres, controlar la seva conducta agressiva i aprendre a resoldre problemes de forma adequada, millorar en habilitats socials, diferenciar entre el comportament agressiu, el passiu i l’assertiu.
• Sessions conjuntes entre pares i fills permetrà millorar la comunicació entre ambdues parts, posar-se en el lloc de l’altre i modelar el comportament, arribar a acords i revisar-los periòdicament.

A mode de conclusions:

És basic una detecció primerenca, actuar per a la prevenció en observar símptomes en els infants com a reacció d’estils educatius parentals extremats i rígids. Quant abans s’intervingui, i ja des de la primera etapa infantil, abans podrem trencar el cicle d’escalada violenta, millorant les competències parentals, i garantint així el desenvolupament integral de l’infant/adolescent.

L’eficàcia de la intervenció millorarà en funció de la coordinació amb l’equip de professionals que intervenen, i els serveis de la xarxa de recursos que treballin en el món socioeducatiu.

Identificar i intervenir permetrà desmuntar els models d’educació polaritzats, que comporten efectes negatius on els fills acaben reproduint o passant a l’estil oposat, i d’aquesta manera es podrà obrir un canvi d’apropament a l’estil entremig o assertiu i per tant permetrà un creixement autònom, respectuós i relacionat amb l’evolució personal i acadèmica adequada.

Pedagògicament, formar als pares per l’aprenentatge de l'estil educatiu assertiu, és acompanyar-los en l’assoliment de normes clares i raonables, l’ús d’estratègies de reforç positiu i incorporació de límits... de forma adient. També afavorir el diàleg, estimular l’autonomia i la diferenciació de la individualitat del nen/adolescent de la figura marental i parental.

Data de publicació: 20/7/2016