MÉS COSES AL VOLTANT DE LA PEDAGOGIA SOCIAL

MÉS COSES AL VOLTANT DE LA PEDAGOGIA SOCIAL[i]

FRANCESC X. BALAGUÉ GEA

Col·legiat núm. 42

Barcelona, juliol 2013

 

Algunes reflexions al fil de l’article d’en Xavier Úcar Martínez

El pedagog d’avui té un conjunt de coneixements, tècniques i instruments que serveixen per aplanar el camí, fer-lo clar i segur cap a l’espai i el moment de l’aprenentatge. Independentment de l’àmbit on es produeix.

 

La lectura de l’article del Xavier Úcar publicat al mes de juny a l’Espai Parlem de Pedagogia del Racó del Consell[ii], m’ha suggerit algunes reflexions i algunes preguntes sobre el Pedagog Social que a l’època que vaig treballar a la DGAIA ja em vaig fer i que ara han ressorgit.

 

Probablement els dubtes i els records sobre la figura, la funció, el contingut i la responsabilitat del pedagog social m’han vingut en llegir l’article del Xavier Úcar i les opinions que expressa sobre ensenyar i aprendre i sobre les seves connexions clares, suposades o inexistents, segons els casos. I també amb l’afirmació que el pedagog social “pot ser, sens dubte, algú que ensenya, però aquesta no és la seva funció principal ni l’única.”

 

Per a algú com jo que està molt lluny del món acadèmic i que la seva trajectòria professional no l’ha portat a mantenir un vincle continuat i pròxim amb els estudiosos de la pedagogia, ni ha seguit els últims treballs teòrics, resulta arriscat voler expressar opinions no coincidents, al menys aparentment,  que es puguin interpretar com matisacions d’aquelles que expressa un catedràtic de la matèria. Corro el risc d’estar desfasat en els coneixements o de tenir una concepció limitada de determinats conceptes que, probablement, van molt més enllà d’on jo els situo. Malgrat tot, permeteu-me que utilitzi aquest espai d’opinió per, al fil de l’article d’un professor d’universitat, fer la meva aportació que, en cap cas, qüestiona res, però si que vol obrir interrogants i potser camins on el pedagog social ensenya a aprendre. I també alguns dubtes estructurals sobre les figures professionals en la intervenció social.

 

La informació que recorda el Xavier Úcar al començament del seu article conforme la pedagogia era com s’anomenava a l’antiga Grècia l’activitat d’uns esclaus que acompanyaven els infants a l’escola és il·lustrativa. I agafant-me en aquesta arrel, i permetent-me alguna llicència narrativa, veig la pedagogia en general i la social en particular, com la ciència que porta les persones, nens, adolescents o adults, a situacions d’aprenentatge. Igual que l’esclau donava la mà als petits pel camí, o els protegia de la pluja, o els portava pel camí amb un llum quan era fosc per arribar en bones condicions al “lloc del coneixement”, el pedagog d’avui té un conjunt de coneixements, tècniques i instruments que serveixen per aplanar el camí, fer-lo clar i segur cap a l’espai i el moment de l’aprenentatge. Independentment de l’àmbit on es produeix aquest aprenentatge. Tant si és tracta d’assolir coneixements teòrics o pràctics, com si són escolars/acadèmics, o laborals, socials i morals, com si són processos de maduració personal on cal un bon acompanyament. Independentment que l’assumpció del coneixement, l’assoliment de la fita o la integració d’uns hàbits o la consolidació d’un valor moral succeeixi en el temps i espai compartit amb el pedagog o no, la funció de la pedagogia serà aplanar i desbrossar el camí que permeti recorre’l.

 

Per això, malgrat els dubtes que alguns paràgrafs de l’article citat m’havien obert, els seus dos últims paràgrafs em tornen a situar en la certesa que si no diem el mateix, som molt a prop. I així quan diu: “El pedagog social desenvolupa aquestes funcions acompanyant a les persones en els seus processos d’aprenentatge per a què siguin elles mateixes les qui treballin o aprenguin a treballar en la millora de les seves particulars situacions al món.”  Jo entenc que el pedagog amb el seu saber i a través de l’exemple, el comentari, el silenci, el reforç, la paraula, etc., està ensenyant el camí que l’altre ha de recórrer i on haurà de resoldre els dubtes i els conflictes que puguin aparèixer i el pedagog estarà a prop per acompanyar-lo en aquest camí.

 

L’altre dubte que tinc, més estructural, i que no ha estat objecte de l’article del Xavier Úcar, és la proliferació de figures professionals de la pedagogia social, de l’educació social, de la integració social. En aquests moments hi ha professionals de dos ensenyaments universitàris i d’un cicle formatiu de grau superior que s’adrecen als mateixos usuaris i no sé, i m’ho pregunto, si està suficientment clar Qui fa Què. En els tres perfils trobem una pretensió d’haver de planificar la intervenció, de coordinar-se amb la resta de professionals que intervenen en el cas. I segueixo sense tenir clar qui està per fer què. I probablement el gran contractant d’aquests professionals, l’administració, agafarà el camí del mig, el de l’estalvi, i potser optarà per acceptar la figura amb el nivell laboral més bàsic, és a dir la més barata, per fer la feina amb els usuaris, mentre segueix al llimbs la definició de les responsabilitats professionals dels diferents perfils.

 

Data de publicació: 10/7/2013