ÈTICA I PRÀCTICA PROFESSIONAL

EVA FONT GARCÍA (**)

Col·legiada 727

Palau de Plegamans, maig 2013

La moral i l’ètica són instruments que generen les societats per posar límits i condicions entre el que es pot fer i el que s'ha de fer. Eines que cal diferenciar per abordar-les: la moral té a veure amb l'experiència vital de la persona i l’ètica amb l’exercici professional.

La cultura ha anat produint maneres de regular la vida social, normes i valors que han anat canviant segons les èpoques. Aquestes maneres possibiliten límits i permeten una sèrie de condicions que es troben entre el que es pot fer i el que s'ha de fer.

Per tal d'introduir el tema, és necessari tractar la diferència entre ètica i moral. La moral està en relació amb el subjecte i l’ètica té a veure amb la formació del professional. És a dir, l’ètica del professional és una pràctica sostinguda en dir no a l'individu. Tot allò que té a veure amb la persona i que generalment ho classifiquem com el que “està bé o està malament” no són eines que s'utilitzen a l'hora de treballar.

La moral té a veure amb l'experiència vital del subjecte, amb la seva educació, amb la seva cultura, en canvi, l’ètica té a veure amb conceptes, amb una teoria, no amb cap persona en concret.

Per tant, el professional ha d'escoltar, no amb el que opina, no amb la seva vivència personal sinó amb la seva formació, tot el que l'impulsi a la lliure circulació del gaudi de saber.

L'ètica del professional es regeix per unes eines que són metòdiques i no normatives. Les eines no es generalitzen donat que cada cas és singular, cada persona és singular, amb la seva pròpia història, les seves pròpies dificultats i la seva pròpia manera de resoldre-les. Generalment hi ha una confusió entre el mètode i les eines a utilitzar en el treball.

L'ètica no pot quedar emmarcada en un estricte camp teòric-acadèmic que autoritzi el seu acte. El que autoritza l'acte és la formació continua, la supervisió de la pràctica professional i l'anàlisi personal.

El problema de l'acte en el treball és la singularitat de cada cas. No podem aplicar normes perquè no es pot anticipar el què li passa a la persona. Si anticipem, ja tenim una idea preestablerta, tendim a escoltar amb l'etiqueta que li hem posat, i per tant, deixem d'escoltar.

La potència d'actuar té a veure amb el desig del professional a implicar-se en la seva tasca, en formar-se, créixer, aprendre dels errors...

Un pedagog/a, un psicopedagog/a que treballa en la producció de la subjectivitat hauria de considerar que l'educació i el creixement també tenen a veure amb ells mateixos, amb la pròpia articulació que facin amb el saber, donat que no és suficient produir una transformació acumulant coneixements.

A diferència d'altres situacions, en els processos d'aprenentatge, en el processos terapèutics, la persona implicada desplega la seva situació personal, la seva història, les seves dificultats. Per tant, els vincles que s'estableixen entre el professional i el subjecte són essencials pel creixement. Aquest procés de vinculació, que Freud el va anomenar transferència[i] és de suma importància, ja que el subjecte diposita en la relació els seus sentiments, expectatives, experiències prèvies, maneres d'actuar i relacionar-se amb un altre, particulars en cada cas.

És per això que el professional ha de tractar aquest material amb molta cura, sabent que l'espai que possibilita, ha de poder facilitar el propi temps del subjecte, la pròpia manera d'elaborar i resoldre els obstacles.

Data de publicació: 6/5/2013