PROTESTA SILENCIOSA

PROTESTA SILENCIOSA (*)

NÚRIA PEDRÓS PONS

Col·legiada núm. 233

Barcelona, febrer 2013

No pertanyo al moviment dels indignats. No n’estic, d’indignada ... encara. Però què puc fer per evitar que la toxicitat de les actuals notícies polítiques i econòmiques afectin la meva  quotidianitat, mantenint al mateix temps el sentit comú?

Des de fa uns quants mesos duc a terme una protesta silenciosa: no miro debats televisius, ni llegeixo els diaris, ni gairebé escolto les notícies, ... Bé,  per ser del tot sincera només obvio el que fa referència a l’apartat econòmic i/o polític. N’estic fastiguejada.

Els últims esdeveniments polítics i econòmics del nostre país (sis milions d’aturats, Bankias, Gürtels, Ratos, Urdangaríns, Millets, Bárcenas, Matos, etcèteres) m’han fet aturar i reflexionar al voltant de la relació que hi ha amb la meva professió: em dedico a la docència, la gestió escolar i la formació.

La meva vida no és estrident, pública ni original, és senzillament “normal”. Sóc de les privilegiades que avui tinc feina, una molt bona feina en l’àmbit de l’ensenyament que alguns gestors públics s’entesten a desprestigiar. La meva professió m’obliga diàriament a relacionar-me amb persones (grans i petites) a qui intento explicar que amb esforç, tenacitat, voluntat, treball, bones actituds, entre molts d’altres aspectes, s’aconsegueix el que es persegueix. Intento fer una petita aportació a la microsocietat on em moc: animar, motivar, somriure, positivar, traspassar optimisme, transmetre que l’avui millorarà, que totes les situacions problemàtiques tenen vàries solucions, convèncer que el demà serà nou i diferent, que es necessitaran persones formades i preparades, ....

Però les notícies polítiques i econòmiques són molt poc esperançadores en aquest sentit. No ajuden gens. Quan la xifra d’aturats universitaris passa del milió s’entenen les veus, que ja han traspassat al món educatiu, i s’alcen qüestionant aquest tipus de formació. Per a què es necessita un títol si el dia de demà ha de servir de ben poc?

I en aquest punt és on sorgeix aquest protesta silenciosa: estic convençuda que els valors que transmeto cada dia són els necessaris i imprescindibles que necessitem les persones (grans i petites) per tirar endavant, per assentar uns bàsics imprescindibles que ens ajudin a assolir els objectius presents i futurs. I només ho puc fer si no estic intoxicada per les informacions dels mitjans de comunicació, ja que d’una altra manera la meva tasca i els meus sòlids principis trontollen.

Aleshores em plantejo si els polítics:

• saben que amb la meva feina els estic ajudant a tirar endavant aquest país.
• són conscients que faig una acció motivacional heroica cada dia.
• coneixen els milers de persones que s’ajuden entre elles de manera altruista i desinteressada, i que les seves gestes queden en l’absolut anonimat, sense que ningú ho mencioni ni en faci un reconeixement públic i notori.
• pensen alguna vegada amb la important, fonamental i valuosa tasca diària d’una pedagoga o d’altres professions similars o més allunyades, que també es mouen en aquests paràmetres.
• es qüestionen què succeirà si aquests professionals un dia d’aquests  tornen a escoltar les notícies politicoeconòmiques una altra vegada i s’impregnen del tarannà pessimista, negatiu, depriment i obscur que ens envaeix.

Mentre la realitat no millori un xic, seguiré amb la protesta silenciosa que és la que m’ajuda ara més que mai a mantenir el sentit comú amb uns criteris sòlids, valors morals decents i filosofies fermes davant un horitzó polític i econòmic altament contaminant, brut i indecent.

(*) L’article por ser reproduït, citant-ne la font i l’autor/a

Data de publicació: 22/3/2013