FRANCESCO TONUCCI

FRANCESCO TONUCCI

MONTSERRAT ALGUACIL DE NICOLÁS
Col·legiada núm. 55
Barcelona, desembre de 2012

Descarregar-se article >>>

Pedagog, personatge vital, d’un entusiasme desbordant, d’una gran senzillesa, un científic de l’aprenentatge, un artista i sobretot un educador amb majúscules que contribueix de forma significativa a dignificar la professió de pedagog.

El passat 25 d’octubre d’aquest any 2012, va tornar a Barcelona el famós pedagog italià Francesco Tonucci i he pensat en retre’l un petit homenatge des d’aquesta tribuna del “Parlem de Pedagogia”. Per quin motiu? Doncs perquè com diu la famosa cançó: S’ho mereix, s’ho mereix. En la meva opinió, Francesco Tonucci, és un personatge vital, d’un entusiasme desbordant, d’una gran senzillesa, un científic de l’aprenentatge, un artista i sobretot un educador amb majúscules que contribueix de forma significativa a dignificar la professió de pedagog.

Es difícil definir a Francesco Tonucci o Frato, el sobrenom que utilitza per signar els seus dibuixos, és tracta d’un pedagog, d’un científic estudiós de l’aprenentatge infantil, d’un crític educatiu i d’un dibuixant, que té una obra dedicada essencialment a evidenciar les febleses de l’escola tradicional, però Tonucci no es queda aquí, no es limita a plasmar de forma lúcida a través d’uns dibuixos carregats de tendresa i d’una prosa directa la decadència d’un model escolar obsolet i al marge de les necessitats reals dels infants, sinó que proposa, projecta nous models educatius, que a més incorporen la novetat de què se centren no únicament a l’escola sinó que s’obren al barri i al municipi sencers. Tota la comunitat ha de vetllar per a què els  infants  rebin l’educació més significativa i escaient, fem realitat a Europa la dita popular africana: “Es necessari tot un poble per a educar a un infant”. Si, efectivament, el projecte “ciutat dels infants” neix a Fano (Itàlia) però ràpidament s’estendrà, com una taca d’oli a altres ciutats europees i americanes. A Barcelona, el projecte educatiu ciutat està inspirat i assessorat per aquest insigne pedagog.

Francesco Tonucci es diplomà com a professor al 1958 i, al 1963 és graduà en Pedagogia, a la Universitat Catòlica de Milà. Als 28 anys, va rebre la seva primera distinció en aquest camp i va començar a satiritzar la realitat de l'escola mitjançant el pseudònim "Frato" (unió de la primera síl·laba del seu nom i del seu cognom Fra-to).

Va treballar com a mestre en l'escola primària i, al 1966, ingressa com a investigador a l'Institut Psicològic del Consell Nacional d'Investigació. Al 1982 presideix el Departament de Psicopedagogia.

L'interès de les seves investigacions, se centra en el desenvolupament cognitiu dels joves, el pensament infantil i el seu comportament i la relació entre la cognició dels nens/nenes i la metodologia educativa.

Al 1991 va ser nombrat president del "Comitè Italià de Televisió i Menors", dedicat a la protecció dels infants. És col·laborador de la “Ciutat de la ciència de Nàpols i col·laborador científic del projecte “el museu dels nens i de les nenes de Roma”. Entre els molt homenatges i honors que ha rebut podem destacar que és doctor honoris causa per la Universitat Catòlica de Lima (Perú).

Entre les seves obres, destaquen, entre moltes: "Per una escola alternativa", "Amb ulls de nen", "Infant s'hi neix", "Com ser nen", "La ciutat dels nens", "Ensenyar o aprendre?" o "Amb ulls de mestre".

Tonucci, analitza la realitat del nen a partir dels detalls de la vida quotidiana. Molt sovint se situa en el lloc dels infants per explicar-se, des d'aquesta òptica infantil i aparentment ingènua, les contradiccions que viu l’infant, fruit d'unes institucions educatives (família i escola) que el planifiquen i el programen, sense deixar-lo ser el protagonista. Posseeix i utilitza un mitjà extraordinari, el dibuix, per transmetre les crítiques sorgides d'aquestes observacions i vivències per transmetre les crítiques sorgides d'aquestes observacions i vivències. 

L’obra literària i de dibuix de Tonucci, sedueix, ha seduït i ho continua fent a tot tipus de públic, ja que, explicant què li passa a un nen-alumne a través del dibuix-historieta o d’un text clar i proper, tothom (professors, pares, mares, ciutadans en general, tots, ex-nens, ex-alumnes) ens podem identificar fàcilment.

Per finalitzar, vull destacar la capacitat que mostra aquest pedagog per dir coses tan importants i fer aportacions tan significatives al món de l’educació no d’una manera solemne i avorrida, sinó suscitant una rialla en els seus lectors. Tal com he assenyalat al principi, en aquests temps, marcats pel pessimisme i pel color gris, la lectura de les obres de Frato o Tonucci suposen una finestra oberta, un raig de sol!

(*) L'article pot ser reproduït sempre que se'n citi la font i l'autor.

Descarregar-se article >>>

Data de publicació: 5/12/2012