L’EDUCACIÓ DELS JOVES INFRACTORS

Els prismes, els enfocaments, els angles des dels que es pot analitzar la majoria de fenòmens i fets és ampli i variat. I els fets que impliquen una vulneració de les normes de convivència, més encara! La comissió de delictes afecta, a més dels directament implicats, a tot el conjunt social. I a banda de les opinions personals i individuals dels ciutadans, els diferents col·lectius emeten les seves. El món del dret, el de la seguretat, els polítics, etc.

Ara bé, quan del que parlem és del tractament que la societat ha de donar als infractors de la llei, quan aquests són menors d’edat, resulta imprescindible que també els professionals de la Pedagogia donem la nostra opinió. Estem parlant d’adolescents i joves, per tant persones en període de formació que han tingut o tenen conductes tipificades al codi penal i que es desitja que madurin, progressin i abandonin les conductes contràries al marc de convivència establert. I en aquest procés de maduració i de formació d’aquestes persones la Pedagogia, i els pedagogs i les pedagogues, tenim coses a dir.

Aquesta reflexió la faig al fil de la polèmica oberta en alguns espais de la nostra societat  al saber que el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya ha decidit tancar dos centres de menors, Til·lers i Montilivi. Se n’ha parlat al Parlament de Catalunya, n’han parlat els mitjans de comunicació, els sindicats, el comitè d’empresa dels treballadors afectats i diferents professionals i experts en la matèria. Crec que la nostra veu també ha de ser-hi .

El nostre sistema judicial preveu que els joves infractors siguin atesos, en funció de la gravetat del seu delicte, en el seu propi medi, en una institució oberta, en un règim semiobert o, fins i tot, en règim tancat. La decisió estarà a les mans d’un especialista del dret, el jutge, que comptarà amb els informes i l’assessorament dels diferents especialistes que el Departament de Justícia li facilita. Però si el sistema penitenciari per adults manté que una de les seves finalitats és la reinserció dels condemnats, en el sistema judicial de menors l’èmfasi en l’aspecte educatiu ha d’ésser més accentuat.

L’actual crisi econòmica, com no podia ser d’altra manera, ha arribat a la Justícia de Menors. La qüestió és si la decisió de tancar dos Centres, amb un presumpte estalvi de 5M€, segons la nota del Govern, justifica les conseqüències sobre la població atesa. De la mateixa manera que en època de vaques grasses molts ja dèiem que no tot s’arregla amb diners, ara cal dir que no s’hi val tot per la manca de diners.

Per les informacions i opinions que he pogut recollir de la lectura de documents del propi Departament, a la web oficial[1], com de la lectura del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del Ple del 6 de juny de 2012[2], com de les informacions publicades a diversos diaris i del Blog d’en Jaume Funes[3] com la mateixa nota de premsa ressenyant la decisió del Govern de modificar el mapa dels Centres educatius[4], crec que hi ha alguns elements preocupants a destacar en l’acció del Departament de Justícia amb els joves infractors i que aquesta decisió de tancament de dos centres i l’argumentació pública que ho sustenta així ho fan preveure.

Quan la Consellera de Justícia en l’esmentada sessió parlamentària defensa el tancament d’aquests dos centres fa, entre d’altres, aquestes afirmacions:

“Per tant, què estem fent des del Departament de Jus­tícia en aquest sentit? Doncs –primer parlaré un mo­ment dels adults, i després parlarem ja dels Centres de justícia juvenil i de l’execució penal en aquest àmbit–, doncs, bàsicament, optimitzar i racionalitzar tots els recursos públics, de la millor manera que podem: tre­ballar per mantenir els nivells de qualitat de vida de les persones que estan ingressades, siguin majors o menors d’edat, i també dels mateixos professionals, i aprofitar de la millor manera tots els recursos i totes les infraestructures que es tenen. I, fins i tot, si es pot estalviar en alguna infraestructura, el més important és que s’estalviï en les coses, en les infraestructures, no en les persones ni en els mitjans personals necessa­ris per atendre aquestes persones.”

...

“Per tant, si vol, ja entrant en l’àmbit de la justícia juve­nil, el que li puc dir és que, concretament..., bé, com deia, no ha parlat de mesures de reinserció, ha parlat de dades estadístiques, i l’execució penal, en aquest àm­bit, requereix d’una tasca prèvia, moltes vegades pre­ventiva i comunitària perquè l’adolescent, és cert, no es converteixi en un delinqüent adult. Això és cert. És per això que crec que des del principi, des que es va accep­tar, o des que es va assumir aquesta competència, s’ha desenvolupat un model garantista i responsabilitzador, que està vigent, amb una clara vocació educativa, pro­per a l’entorn familiar i social del menor, i preventiu d’aquesta delinqüència juvenil. És cert. I penso que ai­xò no ha de canviar, aquest model no s’ha de trencar només per l’efecte del tancament de dos Centres de jus­tícia juvenil, mantenint totes aquelles persones neces­sàries per atendre aquestes persones.”

Defensar el manteniment del personal, sense referir-se a la ràtio, em sona més a “pau laboral” que no a atenció educativa. I afirmar que els retalls a “les coses, en les infraestructures” és una cosa que no afecta l’acció educativa és, com a mínim, sorprenent. Si amb una població complexa, amb problemàtiques greus i variades, no es disposen dels espais suficients i ben dotats on desenvolupar activitats variades, amb la possibilitat d’ajustar el número de participants en les activitats en funció de l’estat dels membres del grup i, en canvi, la situació obliga a treballar amb la totalitat del grup el contagi ambiental pot resultar demolidor per a la qualitat educativa.

Les dades que publica el propi Departament de Justícia, respecte l’evolució de població atesa en els seus Centre educatius, tant en les xifres anuals acumulades, com referides a la població existent l’últim dia de l’any, permeten veure que si bé hi ha una disminució del 8’7% en l’acumulada del 2011 respecte l’any amb màxima població  -el 2008-, en les dades de la població existent l’últim dia del 2011 ha estat el segon amb més menors ingressats, després de 2009 i, en qualsevol cas, amb variacions molt petites. Aquest no sembla, doncs, un fonament estadístic amb el que prendre aquestes decisions.

Població                                      2001   2002   2003   2004   2005   2006   2007   2008   2009   2010   2011

Població anual acumulada          425     522    583     559     616     590     593      642     630     614     586

Població últim dia                          153     185    224     236     237     249     267      289     301     285     295

Cal tenir present que en una situació econòmica com l’actual, les polítiques “d’ajustament” en la protecció social fan témer que no vindran temps millors i, per tant, és més que plausible imaginar un increment de les situacions de marginació i pobresa i, en conseqüència, de comissió de delictes. L’últim “ajustament” als ajuts a les persones amb atur de suprimir l’aportació econòmica de 400€ si es tracta de joves que viuen amb la família i aquesta té algun ingrés es una dada més del problema. I no és una dada neutra.

Com bé diu Jaume Funes, les places de Centres no són places d’hotel amb rendibilitat assignada. Per tant, tot i que cal fer un seguiment econòmic de l’activitat de la Justícia Juvenil, no sembla que voler estar al 100% de la capacitat hagi de dirigir l’actuació dels administradors públics.

Reconvertir un centre de 60 places (Can Llupià) en un de 120 i desmantellar un de 60 (Til·lers) i un de 30 (Montilivi) per a incrementar de 60 a 87 places en el Centre Alzina, no és una actuació econòmica neutre per a l’educació i la reinserció dels joves atesos. Raó de ser del sistema! A tot això cal sumar-hi que els dos centres desmantellats són els que tenien l’índex de reincidència dels joves atesos més baixos, del 51 i del 45 respectivament a Til·lers i a Montilivi, mentre que els centres que veuen incrementada la seva capacitat, Can Llupià i l’Alzina, tenen els índexs de reincidència en 70 y 76, respectivament.

Caldrà veure quines seran les modificacions que fixaran els responsables dels Centres als seus projectes educatius per aconseguir que el fracàs institucional (reincidència) no s’incrementi entre una població que fins ara, en uns centres determinats (els tancats), tenien nivells entre un 25 i un 30 per cent més baixos.

Crec que convindria un estudi sobre la reincidència dels menors internats en Centres educatius, similar al realitzat pel Centre d’Estudis Jurídic i Formació Especialitzada sobre els menors acollits al programa de Mediació i reparació de Menors, on les dades desmunten la majoria d’hipòtesis que plantejaven els investigadors i que caldrà revisar les causes dels resultats obtinguts. Es pot trobar aquest estudi a la web del Departament de Justícia[5].

Cap organització seriosa admetria una argumentació tan pobre i inconsistent per modificar la vida de 87 joves. Llevat que hi hagi una argumentació no pública. En aquest cas, probablement, es tractaria d’arguments que res tenen a veure amb la Missió i els objectius de la Justícia Juvenil, ni de l’Educació i de la reinserció d’uns joves que aquest país i aquesta societat necessita.