"EDUCACIÓ ABANS I ARA" - LA VANGUARDIA, XAVIER URETA

LA VANGUARDIA - 30/04/2026

"EDUCACIÓ ABANS I ARA"

Xavier Ureta, Dr. en Pedagogia i membre de la Xarxa d’Experts del COPEC

Una fotografia d’una aula dels anys 60 té més de set diferències amb una d’actual. S’han substituït els llibres per ordinadors i els deures a llapis pels digitals. Però, més enllà dels canvis físics, què ha passat amb l’educació i amb els mateixos estudiants al llarg dels anys? Xavier Ureta Buxeda, doctor en pedagogia i membre de la Xarxa d’Experts del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, explica a La Vanguardia la seva visió sobre aquesta evolució.

Ureta va començar a exercir com a professor als anys 70, coincidint amb la implantació de l’EGB. Des d’aleshores ha dedicat més de 48 anys a l’educació, combinant la docència amb la direcció de centres. Avui dia, tot i estar jubilat, continua impartint classes com a voluntari a la Facultat d’Educació de la UIC Barcelona, aportant la seva experiència professional com a pedagog.

Si hagués de destacar la diferència entre els alumnes de les diferents dècades, quina seria?

És difícil generalitzar perquè hi ha diversos factors que hi intervenen. Els que més impacten en l’educació són els socioculturals, els econòmics i socials i, per descomptat, les polítiques educatives de cada època. Distingiria tres etapes. Una primera, dels anys 60 fins als 80, en què l’alumnat estava sotmès a un règim de disciplina molt estricte, s’impartien classes magistrals de coneixements, mesurant-ne l’adquisició a través d’exàmens: l’alumne escolta i no intervé.

Una segona, dels 80 als 2000, en la qual s’inicia un període en què conviuen dos estils: l’esmentat anteriorment i una educació pretesament democràtica, sovint sense un fonament pedagògic sòlid. Tot això agreujat pels constants canvis legislatius (sis lleis educatives des del 1985 fins al 2020), que posen l’alumne “al centre” i les famílies entren en escena.

I la tercera?

A partir de l’any 2000, en què destaca l’absència d’un sistema vàlid, renovat. Això acaba donant com a fruit aules amb grans diferències de nivells d’aprenentatge, alumnat poc motivat, sense gaire interès per la lectura ni pels coneixements que posa al seu abast el centre educatiu, sinó pels de les xarxes socials. A aquest alumnat —sobretot a partir dels 12 anys— no és fàcil posar-li límits perquè qüestiona el principi d’autoritat i no tolera la frustració.

S’ha desdibuixat l’interès pel coneixement de les coses o, dit d’una altra manera, hi ha una pèrdua de la consciència de la importància del saber.

Què tenia el sistema educatiu entre els anys 60 i 2000 que avui s’ha perdut?

Les pèrdues en educació es deuen, en primer lloc, a la ineficàcia de les successives lleis educatives en si mateixes —sempre motivades per la ideologia més que per la pedagogia, i la majoria són còpies ampliades (que no millorades) de les anteriors—. En segon lloc, els encerts en l’acció educativa del bon mestre, concebuda des de la vocació, l’afecte i el rigor pedagògic (aquest, avui dia, a vegades es troba a faltar). En tercer lloc, s’ha perdut l’autoritat del professorat, poc recolzat per les mateixes lleis i, sovint —com deia— per la manca d’un criteri educatiu rigorós i ben fonamentat. I, per acabar, s’ha desdibuixat l’interès pel coneixement de les coses o, dit d’una altra manera, hi ha una pèrdua de la consciència de la importància del saber.

Malament va l’educador que renuncia a la seva autoritat per por a la indisciplina de l’alumnat o a la interacció amb les famílies.

Abans hi havia més disciplina o simplement més por davant la regulació dels docents i els pares?

Ve íntimament relacionat amb l’anterior: ha caigut en l’oblit la distinció entre l’auctoritas (autoritat moral) i la potestas (autoritat formal). La primera és la que es guanya per prestigi (per l’amor que es posa en allò que es fa); la segona, impositiva —la que atorga el càrrec—, que, en l’actualitat, en un entorn democràtic, predisposa a la indisciplina. És cert que durant massa anys s’ha imposat la disciplina basada en l’autoritat formal, la repressiva. Malgrat això, sempre hi ha hagut bons mestres la disciplina dels quals es basava en el seu prestigi, que al llarg de la seva trajectòria rarament els ha comportat problemes d’ordre. Una idea fonamental: malament va l’educador que renuncia a la seva autoritat per por a la indisciplina de l’alumnat o a la interacció amb les famílies. Si el mestre gaudeix d’autoritat moral, no té problemes ni amb uns ni amb altres.

Els joves actuals són emocionalment més dèbils —com es diu— o simplement es visibilitzen més les seves emocions?

Actualment, des de la irrupció de les teories sobre intel·ligència emocional (Salovey i Mayer (1990), Goleman (1995) o, a Espanya, R. Bisquerra, D. Bueno o E. Bachs, entre els més destacats), a la majoria de les escoles d’educació bàsica es treballa des d’aquesta perspectiva, amb la qual cosa, sens dubte, les emocions estan més visibilitzades. L’alumnat n’és més conscient, fet que deriva en joves més forts. En qualsevol cas, un treball adequat de les emocions requereix una bona orientació, ja que en aquest camp encara queda molta feina per fer. Abans, allò que pogués sentir o pensar un alumne no era important i, massa sovint, havien de reprimir les seves emocions. Això no només a l’escola, sinó moltes vegades també en un entorn familiar autoritari.

La societat demana a l’escola més del que li és exigible pel que fa als seus fins.

És un problema amb origen a les aules o també a les llars?

El problema té un origen social global. És indiscutible que hi ha hagut una pèrdua progressiva de valors que ha tingut una influència decisiva tant en les famílies com en les aules. Valors com l’esforç, la disciplina, l’amor pel saber, el respecte als altres i a les seves idees, el respecte a les coses i als béns comuns, la moderació en les maneres d’actuar, en la vestimenta i en el vocabulari, i un llarg etcètera, s’han anat perdent. Quan jo estava de becari en un col·legi, un savi mestre em va dir que el 90% de l’educació és funció de les famílies, i el 10% restant de l’escola. Avui sembla que és a l’inrevés: la societat demana a l’escola més del que li és exigible pel que fa als seus fins.

I què passa a les famílies?

Els errors que puguin cometre les famílies es deuen a una deixadesa de les seves obligacions per por, per comoditat o per inconsciència. Aquesta situació comporta que, amb massa freqüència, hagin perdut el control dels fills, i aquests hagin perdut el respecte als seus pares. Durant massa temps es va imposar la moda que no es podia dir “no” als fills —és a dir, absència de límits—, la qual cosa és un error que d’adults acaben pagant car a la vida.

Quin tipus d’adults està formant el sistema educatiu actual?

Sempre mantinc la idea que no és bo generalitzar. Tanmateix, sí que, a causa d’una desorientació general —de famílies, professorat i alumnat—, per la pèrdua de valors i la progressiva absència de sabers profunds —em refereixo especialment a la filosofia o a l’ètica, que conviden a la reflexió i a la meditació—, s’observa l’aparició d’un adolescent i un adult acrítics, pendents de la seva imatge —sovint sobrevalorada o rebutjada— influïts per les xarxes socials més que per la lectura i l’estudi, i amb dificultats tant en la seva expressió oral (amb pobresa de vocabulari i muletilles repetides) com en la comprensió del que se’ls diu.

Fins a quin punt el sistema educatiu és al darrere d’aquests problemes?

És evident que, a més de l’empobriment cultural generalitzat, una legislació tan canviant, que no és capaç de reduir el fracàs i l’abandonament escolar, i la poca atenció a una orientació escolar sòlida, són factors determinants.

D’altra banda, “el sistema” ens parla de treballar per competències. D’acord, però sovint s’oblida que les competències són sabers en acció. Si no es treballa el saber (els coneixements), no es pot parlar de competències. I aquests s’aconsegueixen amb la guia del mestre, l’estudi de les coses i l’esforç personal. Sense sabers, a més, no pot haver-hi opinió, és a dir, sentit crític.

Si pogués recuperar una sola cosa de l’educació d’abans, quina seria?

Una sola cosa és molt demanar, ja que els més grans… no hem sortit tan malament! Per això, hi ha moltes coses que es podrien recuperar. Però si n’he d’escollir una, em quedo amb el saber dels bons mestres. Amb la seva autoritat moral, la seva empatia, el seu talent i il·lusió per transmetre coneixements i valors, la seva capacitat per crear vincles i, especialment, amb el seu vocabulari ric i alhora enriquidor.

I què hauríem de deixar definitivament enrere?

De l’educació d’abans? Els càstigs humiliants, la repressió dels sentiments, la manca d’afecte per part dels professors, la rigidesa acadèmica basada només en els resultats acadèmics obtinguts a través d’exàmens exhaustius sense sentit, sense connexió amb l’alumne.

Cal replantejar-se molt seriosament tot el sistema educatiu actual (i les lleis que el sustenten).

I de l’actual?

Necessàriament, hem de deixar enrere el fet de no aconseguir una educació pública de qualitat, és a dir, amb molt més fonament i rigor pedagògics, i els recursos necessaris per assolir-ho. Per exemple, no és compatible una educació inclusiva sense una base sòlida tant a nivell pedagògic com dels recursos (humans, formatius i materials) necessaris. Les escoles probablement no estan preparades per assumir-ho. En general, cal replantejar-se molt seriosament tot el sistema educatiu actual (i les lleis que el sustenten). És imprescindible establir un marc bàsic, perdurable, pedagògicament rigorós i, sobretot, allunyat de qualsevol ingerència política.

Per acabar, atesos els baixos nivells d’aprenentatge detectats a partir de diverses fonts avaluadores, fa la impressió que hi ha hagut una involució cap a un sistema educatiu funcionalista: ciutadans sense criteri que només serveixin per al que els poders fàctics volen d’ells.

LLEGEIX L’ENTREVISTA A LA VANGUARDIA

Data de publicació: 30/4/2026