Cookie Consent by FreePrivacyPolicy.com PATRICIA RODRIGUEZ MANZANO: ´QUAN TRES NO SON MULTITUD´ A PARLEM DE PEDAGOGIA | Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya

INICI > Generació coneixement > Parlem de Pedagogia

anterior

PATRICIA RODRIGUEZ MANZANO: "QUAN TRES NO SON MULTITUD" A PARLEM DE PEDAGOGIA

Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya >  > PATRICIA RODRIGUEZ MANZANO: "QUAN TRES NO SON MULTITUD" A PARLEM DE PEDAGOGIA

Quan tres no són multitud: família, escola i pedagogia *

Patrícia Rodríguez Manzano**
Col·legiada núm. 2450
Comissió Pedagogia Social
Girona, 16/02/2024


Tinc moltes preguntes i poques respostes: serveixi això com un avís al lector/a, ja que no sé si en aquest article trobareu certeses o si simplement servirà com una mena de diari de navegació en un mar de dubtes.

De qui depèn l’educació dels infants i adolescents? Quins agents entren en joc? Quin paper hi té la família? Què és l’escola i quina és la seva funció actualment? Per què ara ens atrevim a qüestionar als professionals de l’educació?

Els resultats PISA no han fet més que accentuar una crispació generalitzada entorn de què està fallant en l’educació, posant el focus en aquestes i altres qüestions. Si bé ningú no gosaria aportar solucions a la lleugera en àmbits com, per exemple, la medicina o la seguretat ciutadana, quan parlem d’educació, els límits de l’opinable es desdibuixen.

La resposta a aquestes preguntes no són fàcils i tampoc úniques, no són matemàtiques exactes. Una possible resposta tindria a veure en que potser la societat té una visió molt estreta del que és l’educació i de quines institucions la representen. “L’educació” es troba a les pàgines d’un llibre, però també en l’acompanyament i la intervenció. Es pot rebre directament de l’ensenyament d’un mestre o mestra, i també d’una àvia que explica una història a la seva néta, o que la reprimeix per creuar un semàfor sense mirar a banda i banda. “Educació” no només és saber escriure correctament, sinó també conèixer, acceptar, regular i gestionar les pròpies emocions. Com a professionals no hem d’eludir la importància d’aquells aprenentatges que ofereixen les persones vinculars, com tampoc no cal obviar les etiquetes que des de la pròpia família es generen cap als nens/es, moltes vegades des de la inconsciència. Els infants i adolescents no són una pissarra en blanc quan entren per la porta de l’escola, sinó que la motxilla ja està carregada de personalitat, experiències, inquietuds, pors i preferències.

Per tot, està clar que hem de fer una aposta segura per vincular les famílies als processos educatius formals i informals dels nostres fills i filles. No ho dic jo, ho diu una extensa bibliografia, alguna compartida al final d’aquest article.

La família és el nucli primari de la infància, el primer espai de socialització, autoimatge i autoregulació. L’escola no pot ni ha d’estar desconnectada de les seves necessitats i inquietuds, ja que des del punt de vista educatiu i sistèmic, els progenitors estan abans que els/les mestres, i aquest ordre no el podem canviar perquè seria una transgressió dels límits. Aquesta comunió entre escola i família serviria per apropar postures, essencialment perquè els progenitors confien que aquest serà un espai per a l’aprenentatge i el creixement dels seus fills i filles.

Potser aquí entraria la necessitat imperiosa de la figura del pedagog/a. Al contrari del que es creu extensament, la funció de la pedagogia no es basa en teoritzar, sinó en crear i forjar vincles on no n’hi hagi, enfortir-los on flaquegin i/o redefinir-los quan els canvis socials empenyin a la necessària avaluació dels mateixos. Parlar de pedagogia és parlar d’una professió amb un objectiu determinat: bregar, promoure, construir des de l’educació allà on es requereixi.

L’escola existeix perquè és una necessitat social, i aquestes necessitats han anat canviant i evolucionant amb el temps (a vegades de forma ràpida i abrupta), havent-hi demandes encara confuses i per construir. Així, doncs, es tracta d’ampliar les possibilitats de cooperació, ja que escola i família comparteixen objectius comuns vinculats als compromisos amb la infància i amb el seu benestar. S’han de trobar les complementarietats i complicitats davant d’una responsabilitat comuna, intentant no delegar ni substituir els possibles dèficits de l’altre. La funció social del pedagog/a s’enllaça amb la seva funció inherent dins l’àmbit educatiu. Reconèixer i promoure aquest paper implicarà l’acompanyament en la construcció d’una escola on es vetlli per la qualitat educativa en tots i amplis sentits del que l’educació de la infància i adolescència comporta.

__________________________

* Bibliografia
Collet, J., y Tort, A. (Noviembre, 2011) Famílies, escola i èxit. Millorar els vincles per millorar els resultats. Informes Breus Fundació Jaume Bofill, 35, 23-69.
Rosario, R., Mourão, R., Núñez, J.C., González-Pienda, J. y Solano, P. (2006). Escuela-Familia: ¿es posible una relación recíproca y positiva? Papeles del Psicólogo, 27, 171-179. Recuperado de: http://www.cop.es/papeles.
Vallejo, A. y Mazadiego, T.J. (Julio-Septiembre 2006). Familia y rendimiento académico. Revista de educación y desarrollo, 5, 55-59.

** Patrícia Rodríguez Manzano, Llicenciada en Pedagogia, Membre de la Comissió de Pedagogia Social del COPEC.

Data de publicació: 16/2/2024