INICI > Generació coneixement > Blog Parlem de Pedagogia

PARLEM DE PEDAGOGIA - M. FABREGAT, VOCAL DE TARRAGONA: "LES PÈRDUES I EL DOL"

Col·legi de Pedagogs de Catalunya > Generació Coneixement > PARLEM DE PEDAGOGIA - M. FABREGAT, VOCAL DE TARRAGONA: "LES PÈRDUES I EL DOL"

Marta Fabregat Oró
[i]
Col·legiada núm. 395
Tarragona, 3 de maig de 2020

La funció del pedagog/a o psicopedagog/a és escoltar, observar, conèixer les característiques evolutives de l'infant, cal molta empatia i assertivitat, sinceritat i transmetre respecte i tranquil·litat cap a la persona o cap a l’infant, el silenci moltes vegades també ajuda i és adequat.

La mort és un procés natural i quan es dóna cal respectar a la família en les seves actuacions i decisions, cal ajudar a la família a fer el seu procés de dol acompanyant-la i apoderant-la.

La millor manera, si més no la més recomanable de notificar el traspàs, és dir-ho directament sense enganyar i a poder ser que ho digui un familiar directe o persona de més confiança i afinitat amb la persona afectada.  La persona referent ho ha de comunicar amb sentit comú i flexibilitat cuidant, en cas dels infants, la seva edat cronològica i maduració.

Si els infants pregunten: tornarà?. Dir-los que no tornarà, que ha mort, però que sempre el recordarem i que segueixen vius els records i bons sentiments etc. Segons edats ho interioritzaran i entendran d'una manera diferent que cal tenir en compte, a l'igual que cuidarem tots els canvis que es donin a la vida de l'infant.

La funció del pedagog/a o psicopedagog/a és escoltar, observar, conèixer les característiques evolutives de l'infant, el seu historial i maduració.

També cal conèixer el tipus de família per saber com l'hem d'acompanyar i guiar, detectant què necessita, ajudant-la que prengui consciència de la situació, ajudant-la a que respiri conscientment, que expressi què li passa i a veure que cadascú és responsable del seu món.

Cal doncs preguntar, acompanyar i evitar jutjar i interpretar. El nostre paper és animar amb un llenguatge positiu i encoratjar per donar valor a l’esperança de poder continuar i acceptar la pèrdua tot i que s’haurà de passar per etapes (xoc, negació, negociació i acceptació) viscudes més o menys d’una manera o altra depenent de factors tant personals com d’altres tipus, ja què les etapes del dol no són lineals.

Des de la pedagogia ajudem als professionals de l’àmbit de la salut, social, escolar... a abordar el dol en els infants i les famílies, ja què sovint a la vida tenim pèrdues temporals o definitives, que comporten adaptar-nos i readaptar-nos.

Com a professionals de la pedagogia hem de posar l’èmfasi en què les etiquetes no serveixen, és a dir, evitar frases fetes com: “tranquil!, no ploris!, no passa res, ens hem de conformar…” s’ha de fer molt empàtic i assertiu i utilitzar expressions i sentiments que surtin des del cor com per exemple: “què necessites?, com et sents?, estic aquí...” és recomanable ser sincer, transmetre tranquil·litat cap a la persona o cap a l’infant, el silenci moltes vegades també ajuda i és adequat.

També ajuda establir una relació amb els familiars, recolzar-los i donar-los l’escalf transmetent-los que estem pel que necessitin.

Quan ens trobem davant d’infants amb necessitats educatives especials hem de tenir en compte que es pot donar un desfàs en l’expressió de sentiments (a vegades li surt el plor a destemps, a vegades més endavant). Les rutines, les regles i els pactes sempre ajuden a aquests infants, i l’eina per excel·lència és el dibuix com a mitjà d’expressió per tal de reconduir la inseguretat, la ràbia, la por, etc. És poderós.

El dol es pot treballar a través de tècniques de respiració, relaxació i arrelament. Cal ser conscients de com estem, donar-li espai al qui ho necessita, atendre a les necessitats bàsiques (físiques), després les emocionals, afavorir rituals a casa, recordar-li i lloar-li les seves fortaleses i capacitats pròpies.

Els pedagogs/gues animem a fomentar els actes d’acomiadament de la persona que ha mort, com escriure-li una carta, tot i que segons creences cadascú ho farà a la seva manera.

Un altre aspecte és validar la ràbia, la frustració de la no proximitat i distanciament. És bàsica la gratitud, diàriament i per tot el que tenim.

L’ànim a la família o persona, preguntant-nos què ens ensenya aquesta situació, quines eines tinc per estar forta, suport a la família, recolzament amb amor i esperança. Cal considerar els diferents tipus de famílies i els diferents estils d’afrontament a les pèrdues i dols.

Els pedagogs/gues donem confiança i suport com a pilars de fortalesa en les pèrdues i dols, recollint les creences personals i familiars, per l’acompanyament en el procés i final pel que necessitin. 

En aquest sentit, ajudem a les persones en el seu final de vida perquè posin sentit a tot allò que han fet, recordant-los-hi que continuarà viu el record del què han fet a la memòria de les persones que han conegut.

En primer lloc és recomanable drenar, ajudar a la persona a exterioritzar com se sent, a explicar-se, i després vindrà l’orientació en un altre camí.

Tant la persona com la família necessita recolzament i seguretat física i emocional. La tasca del pedagog/a és donar eines per escoltar, observar, i acompanyar a fi de guiar respectant i ajudant a fer camí per seguir treballant de forma constructiva i reestructurar l’entorn familiar on es manifesta dificultats, i prevenir factors de risc que determinaran un millor afrontament a les pèrdues i els dols en les famílies.

______________________________

[i] Marta Fabregat Oró, pedagoga i mestre, vocal de Tarragona del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, col·legiada núm. 395, https://www.pedagogs.cat/reg.asp?=s&id=3896&i=ca

Data de publicació: 3/5/2020