L. PINILLA "PETITA INFÀNCIA, FAMÍLIES I PEDAGOGIA"

 

Laia Pinilla Monclús1

Col·legiada número 2075

Sant Climent de Llobregat, 10 de juny de 2020

En els serveis educatius de la petita infància -escoles bressol i espais familiars- l’acompanyament a les famílies és clau i el pedagog/a és cabdal. És així com el primer cicle d’educació infantil, etapa amb identitat pròpia, la família és indissociable de l’infant i la pràctica pedagògica impacta sobre tots dos.

“L’educació d’un infant comença vint anys abans del seu naixement” (atribuïda a Napoleó Bonaparte).

Sens dubte, la referència principal en la parentalitat és l’experiència viscuda en la pròpia família. Molt abans de criar, ja hem assumit patrons, bé per reproduir-los o bé per desestimar-los, segons allò que hem viscut a casa i que condicionarà com educarem les nostres criatures.

En les últimes dècades, els canvis socials han remogut el model de família tradicional i la seva percepció i posició vers la criança. Parlem de canvis en els rols de gènere, de convivència (molt més centrada en el nucli familiar), mobilitat geogràfica, avenços científics, accés a la informació...

Per altra banda, malgrat que encara queda molta feina a fer (com ens està demostrant la situació d’emergència actual), s’ha avançat en el reconeixement de la infància com una etapa que cal preservar i dels infants com a subjectes de ple dret (Convenció sobre els Drets dels Infants, 1989).

En qualsevol cas, la família -diversa- segueix sent el primer agent educatiu i socialitzador de l’infant.

Ara bé, en una societat amb un caràcter que tendeix a l’individualisme i que canvia vertiginosament, sovint les famílies no reconeixen o estan mancades de referents propers i d’experiències prèvies en relació amb la criança.

Des de la concepció (suplements vitamínics, tractaments de fertilitat... ) o l’adopció (tests i entrevistes, viatges a l’altra punta de món...) fins a l’adolescència, podem trobar nombrosos exemples de situacions en les quals les famílies se senten soles i insegures.

“Per criar un infant, es necessita tota la tribu” (proverbi africà, sembla ser)

Quina tribu? Anys enrere, qualsevol adult es creia en possessió d’autoritat per intervenir en l’educació dels infants del seu barri o comunitat. Per diverses raons, la criança i educació dels infants, per bé o per mal, s’ha anat concentrant, principalment, en el sí de la família nuclear.  Tothom educa però des del model. La intervenció té límits.

La tribu s’ha esvaït? Ja no la necessitem? Cal que les famílies disposin d’una xarxa social de suport en el seu procés de criança. La funció d’aquesta xarxa no és només facilitar la conciliació, sinó que té una importància cabdal per fer possible l’aprenentatge compartit a partir de les experiències d’unes i altres, ampliant les possibilitats i la mirada davant de les decisions tan quotidianes com transcendentals que ens planteja aquest moment vital. La xarxa social sosté quan hi ha una caiguda, abraça la família quan hi ha dificultats, fa possible el suport entre iguals i aporta seguretat.

On queda la pedagogia?

L’atenció i l’acompanyament a les famílies és present tant en el context educatiu com en el context social i la figura del pedagog/a hi té el seu paper. En aquest cas, en el context educatiu, anomenem els serveis educatius per a petita infància i famílies, i la relació família-escola. En el context social, entre altres, hi ha les entitats de suport a la criança.

Els serveis educatius destinats a petita infància i famílies són, principalment, les escoles bressol i els espais familiars. Ens trobem en el primer cicle de l’etapa d’educació infantil, el 0-3, una etapa amb identitat pròpia, no obligatòria però necessària.

Parlem d’edats molt primerenques en les quals la família és indissociable de l’infant i la pràctica pedagògica impacta sobre tots dos. En el cas dels nadons, l’èxit en la lluita per un permís parental digne de mínim 9 mesos hauria de fer evolucionar els grups de lactants cap a models propers o iguals al que avui coneixem com espai nadó.

En aquesta línia, l’espai nadó, familiar o l’espai de joc, són serveis que acullen als infants i als seus adults de referència. Ofereixen la possibilitat de trobada entre famílies amb infants d’edats similars, nodrint-se de l’intercanvi d’experiències i comptant amb l’acompanyament de professionals com pedagogues i pedagogs.

El personal educatiu que atén les famílies en aquests espais realitza una tasca d’assessorament, atenció, orientació, detecció, intervenció, derivació, si fos el cas, a partir de l’observació, la disposició i la disponibilitat, l’escolta i la conversa.

Per altra banda, l’escola bressol ha avançat considerablement en la presa de consciència que no només assumeix una tasca educativa compartida amb les famílies, sinó que és imprescindible obrir-ne les portes i fer-les partícips d’allò que es viu dins del centre, de fer seva l’escola.

En aquest sentit, la relació i la participació de la família a l’escola encara suposa un repte. És imprescindible tenir present la família, única i particular, que hi ha rere cada infant i que, sigui com sigui, és el seu referent principal.

Fer possible una participació autèntica, el partenariat família-escola (Blanch, S., 2019 a Pinilla, L., 2019)2, demana capgirar concepcions i maneres de fer que ja són obsoletes. Cal eliminar barreres culturals, polítiques, actitudinals, d’organització i psicològiques. En aquest camí, l’assessorament psicopedagògic als centres pot ser un recurs valuós per avançar.

En el context social, cal destacar el paper de les entitats de suport a la criança. Els grups de suport a la lactància, els grups d’ajuda mútua o grups de criança inclusius, entre altres, tenen en comú el profund respecte pels drets de la infància i la convicció que és necessària la criança compartida.

Dins de les entitats o de manera autònoma, l’assessorament pedagògic en l’àmbit familiar té la finalitat d’apoderar la família, acompanyant-la per arribar a sentir-se capaç i competent, sense crear mai una relació de dependència.

Quan pedagogues i pedagogs acompanyem famílies, en qualsevol context, hem de caminar al seu costat mentre van trobant el seu camí i, si tot va bé, arribarem a una cruïlla en la qual ens acomiadarem. El comiat d’una família que se sent forta, capaç i competent és l’èxit de l’assessorament. 

________________________

1 Laia Pinilla, pedagoga i técnica d’educació infantil, membre de la Xarxa d’Experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, col·legiada núm. 2075, fundadora de COSETES DE NO RES: Pedagogia i Criança  https://cosetesdenores.cat/

2 Pinilla, L. (20/09/2019) Participació de les famílies a l’escola: un repte. Cosetes de no res [Bloc] Recuperat de https://cosetesdenores.cat/2019/09/20/participacio-de-les-families-a-lescola-un-repte/

Data de publicació: 10/6/2020